El Museo Carmen Thyssen de Málaga ha obert una exposició temporal sobre Julio González pel 150 aniversari del seu naixement a Barcelona. La mostra presenta la seua faceta com a pintor i dibuixant, a més de la seua trajectòria escultòrica.
L’exposició, amb fons del Centro de Arte Reina Sofía, inclou onze pintures, catorze dibuixos i l’escultura de bronze ‘Dafne’ (1937). Es podrà visitar a la Sala Noble de la pinacoteca fins al 17 de gener de 2027.
Lourdes Moreno, directora artística del museu, ha destacat la rellevància de la seua escultura. Prop de 400 obres de González es conserven a l’IVAM de València, i Moreno ha situat el seu treball al nivell del de Brancusi, Calder o Jean Arp.
Segons Moreno, González va ser ‘el primer que obri la porta a l’abstracció i al canvi de materials en l’escultura moderna’. L’artista definia les seues escultures com ‘com dibuixar en l’aire’, una idea que també travessa la mostra malaguenya.
Tres etapes pictòriques
La producció pictòrica de González es distribuïx en tres períodes. El primer arriba fins al final de la Primera Guerra Mundial; el segon comprén els anys 1918-1930. L’última etapa comença en aquella dècada, quan ‘la pintura i el dibuix es convertixen en una cosa subsidiària del seu treball com a escultor’, segons Moreno.
Durant la primera etapa, González va viatjar a París amb la intenció de triomfar com a pintor. Aleshores va rebre una influència important del simbolisme francés. Més avant, el Noucentisme català va marcar la seua obra, amb dones que ‘solen representar les arrels, allò mediterrani i la terra’.
La col·laboració amb Picasso
González procedia d’una família d’orfebres i també va treballar la joieria amb materials no sempre tradicionals. La seua entrada en l’escultura va arribar, de manera inesperada, a través de Pablo Picasso.
En 1927, Picasso va rebre l’encàrrec d’un monument a Apollinaire i va contactar amb González, que aleshores era considerat més pintor que escultor. González havia treballat en tallers de la fàbrica d’automòbils Renault, a França, i coneixia la soldadura autògena.
Moreno ha explicat que Picasso va imaginar que ‘crear una escultura del no-res, del buit, seria meravellós’. La producció conjunta dels dos artistes es considera la gènesi de l’escultura contemporània, ha assenyalat la directora artística.
El monument no es va instal·lar mai sobre la tomba d’Apollinaire, ‘perquè ningú el va entendre’. La col·laboració, però, va impulsar González a centrar-se des d’aleshores en l’escultura.
Una obra difícil d’adscriure a un moviment
La mostra també permet vore com González va mantindre el dibuix com a referència fins i tot quan treballava l’escultura. Moreno ha recordat que l’artista la definia com ‘dibuixar en l’aire’.
La peça ‘Dafne’ explica, segons Moreno, què significava per a ell dibuixar en l’aire i crear formes diferents amb una altra materialitat. En la seua obra hi ha elements cubistes, però l’expressionisme i l’abstracció també han intentat reivindicar la seua figura.
Moreno ha remarcat que González ‘sempre va ser Julio González i mai va formar part d’eixos moviments’. La directora considera que no es pot explicar l’artista des d’una sola corrent: ‘al mateix temps va estar en tots i es va relacionar amb tots’. Esta pluralitat, ha afegit, el va deixar en ‘una espècie de territori de ningú’.
