2025 ha sigut l’any en què Carlos Mazón va dimitir com president de la Generalitat, 370 dies després de la dana del 29 d’octubre de 2024 que va deixar 230 morts a la província de València. Durant eixe any, l’exigència social i política perquè deixara el càrrec es va sostindre sense treva, alimentada per la percepció que no va estar al capdavant de l’emergència en les hores més crítiques.
Amb un ‘ja no puc més’ va anunciar el 3 de novembre la seua renúncia, convertint-se en el segon president de la Generalitat més efímer, amb un mandat de 27 mesos. Malgrat la seua eixida del Consell, va mantindre l’escó autonòmic i la presidència del PPCV, i es va activar la seua Oficina com expresident, que inclou dos assessors i un conductor. La dimissió no va tancar el debat sobre el seu paper durant la catàstrofe, que va continuar marcant l’agenda pública.
La vesprada de la dana
L’avanç de la investigació que instruïx una jutgessa de Catarroja va permetre fixar la cronologia d’aquella vesprada després de diferents versions: Mazón va menjar durant quasi quatre hores en el restaurant El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana i va arribar al Centre d’Emergències a les 20.28 hores, quan ja s’havien produït la majoria de les morts. Eixa hora d’arribada es va convertir en un punt de fricció permanent amb l’oposició i amb les associacions de víctimes.
Van quedar a més 37 minuts en blanc, de 18.57 a 19.34, sobre la seua actuació. En eixe període, segons els missatges incorporats a la causa, va respondre ‘collonut’ a un avís de la llavors consellera d’Interior, Salomé Pradas, preocupada pel barranc de Poio, i no va contestar a un anterior de les 14.11 en el qual ella li va traslladar que ‘la cosa es complica a Utiel’. També van transcendir les converses del cap de gabinet, José Manuel Cuenca, amb Pradas: ‘de confinar res’, abans del Es-Alert enviat a les 20.11, un avís qualificat de tardà i de contingut erroni per la jutgessa, que va insistir en la inactivitat palesa de la Generalitat. La suma d’eixos elements va erosionar encara més la posició del president.
Quatre dies abans de dimitir, en el funeral d’Estat celebrat a València en complir-se el primer any de la catàstrofe, familiars de víctimes li van cridar ‘assassí’ i ‘covard’ davant les principals autoritats del país. Aquella escena va evidenciar que el desgast polític i social ja havia creuat un punt de no retorn.
De ‘Mazón dimissió’ a ‘Mazón a presó’
La mobilització ciutadana es va activar a penes 48 hores després de les inundacions, amb els carrers encara coberts de fang. El 9 de novembre de 2024, 130.000 persones van marxar a València sota el lema ‘Mazón dimissió’. Des de llavors, la protesta es va repetir cada mes amb el suport de més de 200 entitats i, una vegada constituïdes, amb les principals associacions de víctimes després d’una pancarta que mostrava la imatge de Mazón cap a baix. Eixe calendari va convertir el carrer en un termòmetre del descontentament i en un altaveu permanent de les reivindicacions.
Després de la renúncia, el lema va virar a ‘Mazón a presó‘. Les associacions van reclamar que Mazón acceptara les invitacions de la jutgessa de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, que no podia imputar-li per la seua condició d’aforat, i acudira voluntàriament a declarar. La dimensió judicial i la pressió social es van retroalimentar, condicionant l’agenda del lideratge autonòmic.
En paral·lel, després d’un any d’esbroncs en actes públics, exigències de l’oposició per a convocar eleccions i un rebuig ampli en les enquestes, Mazón va formalitzar el seu adeu en una compareixença en la qual va acusar les agències estatals de falta d’informació sobre la dana. Dies després, va comparéixer en les comissions d’investigació de Les Corts i del Congrés. Vox va tornar a ser determinant per a designar al seu substitut: la seua mà dreta en el partit i en Les Corts, Juanfran Pérez Llorca, qui va obrir el seu mandat demanant perdó a les víctimes i visitant els pobles afectats per la dana, en un intent de marcar un gir de to i prioritats.
Va quedar en l’aire el futur immediat de Mazón. Va conservar l’escó en el grup popular de Les Corts, ara en l’última fila, i el seu relleu com a president del PPCV s’esperava abans de Nadal, mentres l’expresident Francisco Camps feia campanya per a succeir-li i postular-se com a pròxim candidat a la Generalitat. El desenllaç d’eixa pugna interna va apuntar a definir el paper polític de Mazón en la nova etapa.
