L’acord que permetrà emprar les llengües cooficials espanyoles en el Congrés dels Diputats i que demanarà el seu reconeiximent als organismes de la Unió Europea ha posat de manifest la necessitat d’anar superant la marginació legal de ‘Les altres llengües espanyoles’, que diu la Constitució. És un bon i esperançador acord a favor del reconeiximent de la pluralitat i realitat lingüística espanyola. La Constitució també diu que ‘la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció’.
Però falten més acords i més reconeiximents per a superar el bandejament que fa el text constitucional en l’article 3 quan diu que tots els espanyols tenim el deure de conéixer el castellà i dret d’usar-lo, però no diu el mateix de les altres llengües d’Espanya en els seus territoris, valencià/català, eusquera, gallec… I segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana tenim el dret de conéixer i d’usar el valencià, però no l’obligació. De manera que tenim el dret però no el deure. Per això, eixa facultat queda conculcada, entre altres situacions, quan algun empleat públic (de l’Administració en general, de les Forces de Seguretat, de la Justícia, etc.), en la Comunitat Valenciana, ens reclama o exigix que li parlem en castellà. Com que ningú, incloent el personal dels àmbits esmentats, té l’obligació de conéixer-lo ací, no cal que tinga interés d’entendre’l. Cal dir també que des del 1707 la llei o disposició legal que més ha reconegut i respectat ‘les altres llengües espanyoles’, entre elles, la nostra, és la Constitució de 1978, inclús amb més claredat que la Carta Magna republicana, que disposava que «… a ningú se li podrà exigir el coneixement i l’ús de ninguna llengua regional».
Fa falta, a més de l’acordat per a la presència dels altres idiomes espanyols, que el text constitucional o una llei d’alt rang reconega i establisca l’oficialitat de les llengües cooficials en l’Administració en general, en la gradació que corresponga, i especialment l’obligatorietat d’entendre-les per part dels empleats públics en els territoris a on són pròpies i oficial. El Govern valencià, compost pel PP i per Vox, ha fet una crítica contundent a l’acord de la Mesa del Congrés i al compromís del Govern espanyol sobre les llengües cooficials per l’absència del valencià en eixos acords o compromisos. Crec que no s’exclou l’ús, però el nom «valencià» no apareix, en principi, en les informacions sobre eixos compromisos parlamentaris i governamentals. El Consell fa bé de protestar per eixa absència, com el PSPV fa molt bé de proposar la doble denominació a la llengua compartida, però el Partit Popular i el seu soci haurien de disposar mesures decidides per a l’ús del valencià en tots els àmbits públics de la Comunitat Valenciana. I proposar i acordar amb la resta de grups parlamentaris de les Corts Valencianes un nou pacte pel valencià amb voluntat de permanència, que no depenga dels vaivens polítics ni dels canvis de governs. I sobretot caldria defendre el valencià parlant-lo. I la recuperació i compliment del Decàleg d’Ares seria una bona decisió. Com molts recordaran, eixa relació de normes prescrivia o recomanava l’ús preferent del valencià escrit en les relacions de l’administració de la Generalitat, en les diputacions i en els ajuntaments de predomini lingüístic valencià. I també recomanava un ús oral preferent d’esta llengua en les intervencions públiques dels càrrecs polítics. I eixe decàleg va ser una declaració institucional del Govern valencià, anunciat per Esteban González Pons, a Ares del Maestrat, en 2003 sent conseller de Cultura, Educació i Esports, amb el govern del Partit Popular. I ratificat pel Consell del Botànic en 2015. Que condisca l’exemple ara també.
*Leonardo Giménez és lingüista
