Xarrem, sense embuts, amb José María Lozano Velasco (Burgos, 1950), arquitecte de professió i president del Consell Valencià de Cultura (CVC) per elecció -de Mazón- i convicció, que s’autodenomina com a “soldat de la cultura”.
Va arribar a València fa 50 anys a estudiar la carrera d’arquitectura i es va quedar. Durant l’entrevista canviem del valencià al castellà amb total naturalitat, tal vegada no de la manera més normativa però sí natural, de la mateixa manera que ho va aprendre: escoltant-ho.
Lozano no té pèls en la llengua ni por a les polèmiques, és amant de l’art -i la cultura en general- cita a este periodista, com no podia ser d’una altra manera, en el Palau de Forcalló (seu de la institució estatutària dependent de la Generalitat valenciana) per a parlar de la importància de tindre «el dret i el deure de ser els capdavanters de la cultura valenciana, tant des d’un punt de vista històric com d’un punt de vista contemporani”.
Parlem de valencianía, de defendre “el nostre”, l’idioma, la cultura i les tradicions, de llibres -el seu indispensable és ‘El llibre dels Furs’, “encara que sempre tinc una novel·la acabant”- de casualitats i de com un dels seus somnis per complir passa per “acomiadar-me d’esta casa mantenint la dignitat i el respecte que els meus predecessors van aconseguir per a ella”.
Complix un any al capdavant del Consell Valencià de Cultura i té clar el balanç: “positiu, absolutament, sens dubte cap”. Tan clar com que “Juan Roig d’alguna forma és el Blasco Ibáñez d’estos moments” i que “el català es parla a Catalunya i a les illes Balears, a València no. A València es parla valencià. A més, així ho diu l’Estatut d’Autonomia i així està reconegut”.
Com explicaria a la ciutadania quina és la funció principal del Consell Valencià de Cultura?
Considere un autèntic honor estar presidint esta institució que és una de les sis institucions estatutàries que té la Comunitat Valenciana, és a dir, derivades directament del seu Estatut d’Autonomia. I per tant, d’una importància cabdal.
La nostra és, per definició, per llei, la que s’ocupa de l’assessorament en matèria cultural, principalment del Govern de la Generalitat valenciana, i per extensió de qualsevol de les institucions públiques valencianes, i per extensió de l’extensió d’aquelles institucions privades que es dirigisquen a nosaltres d’una forma raonable demanant algun tipus d’assessorament o informació.
Fins a quin punt els seus assessoraments o informes influïxen realment en la presa de decisions polítiques?
La nostra resposta els pot agradar més o menys, però és la que procedix, ja que les nostres respostes passen per un sistema. Tenim cinc comissions permanents de treball: de les arts, les ciències, llegat històric i artístic, promoció cultural i, finalment, la jurídica i reglamentària. Eixes comissions treballen el tema, emeten un primer informe, s’assistixen d’experts i finalment eixe informe amb el vistiplau de la comissió de Govern, passa a un ple on s’aprova o es rebutja. És preceptiva la seua aplicació.
Quins són actualment les prioritats estratègiques del Consell en la defensa i promoció de la cultura valenciana?
Sempre han sigut els mateixos, estratègicament parlant, el que pot canviar seria la metodologia o la tàctica. L’estratègia és molt senzilla: tenim el dret i el deure de ser els capdavanters de la cultura valenciana, tant des d’un punt de vista històric com d’un punt de vista contemporani, de la seua difusió.
Cal evitar que la llengua siga un permanent motiu de confrontació, perquè és just el contrari. La llengua ha de ser necessàriament el motiu de trobada. Només dialogant, només parlant, només compartint idees enunciades lliurement, com cada un considere més oportú i de la forma en què considere més oportú, estarem fent el que devem, que és trobar llocs de trobada i la llengua és el mecanisme més adequat per a això.
Quins considera que són hui els majors reptes per a la cultura valenciana en l’actualitat?
Perquè els majors reptes jo crec que són els reptes que es deriven de com funciona la societat en estos moments, a nivell fins i tot mundial o internacional. De quins són els canals de difusió de les idees i de la cultura, de l’important que és la labor que vostés fan com a periodistes i per tant de la necessitat de distingir clarament entre la informació i l’opinió, perquè només es pot opinar d’una manera raonable i lliure si es té una informació exacta. Si s’opina sense informació, és com jugar a la ruleta, i normalment es perd, gana la casa, gana la banca.
(…) En el fons, el repte major és competir en estos moments en una societat tan accelerada amb eixe vertigen, amb el dia a dia que efectivament fa que una institució com esta poguera quedar-se convertida en una institució, perquè caduca o com a mínim, doncs que es tornaria obsoleta o rància.
Quina valoració fa del paper de la cultura com a motor econòmic en la Comunitat Valenciana?
Hi ha estudis que, amb raó i quedant-se curts, establixen percentatges pròxims al 10% els que representa tot l’ecosistema cultural en el funcionament actual d’un país i del nostre PIB.
En concret, en la Comunitat Valenciana hi ha aspectes que no pot competir ningú amb nosaltres, tothom relacionat amb les festes populars, els Bous al carrer, les Falles valencianes, les Fogueres alacantines, les Gaiates de Castelló… La Comunitat té un ecosistema mediambiental que no existix en tota Europa i hauríem de reivindicar una Exposició Internacional.
(…) Ens falten empresaris com Juan Roig, o personatges com Blasco Ibáñez que a més de ser un gran escriptor valencià, va ser una figura empresarial de primer ordre. Diu un amic meu: “Juan Roig d’alguna forma és el Blasco Ibáñez d’estos moments, és un personatge de primera línia que reflectix la capacitat d’iniciativa del valencià, així com la seua capacitat exportadora, i el seu compromís amb la Comunitat”. La seua dona i ell són modèlics.
Quin balanç fa d’un any de gestió al front del CVC?
No li diré que ha sigut un any fàcil, però sí plenament satisfactori. He comptat amb la col·laboració lleial de tots els meus col·legues en aquells assumptes que són substancials. El CVC està en tots els llocs on sempre ha estat i li correspon, esta casa està oberta a qui la vulga visitar i disposada a col·laborar amb qui necessite o considere d’interés la nostra col·laboració.
Al meu juí, hem sabut -he sabut- mantindre la lleialtat institucional al govern, i al president Mazón, tan injuriat injustament. He sabut mantindre eixa lleialtat amb independència. Ningú en este any ha pretés des del Govern valencià condicionar l’acció d’este Consell ni jo he necessitat demanar a ningú major o menor suport. M’enorgullix el suport de l’Ajuntament i de la seua alcaldessa. És un balanç positiu, absolutament, sens dubte cap.
Conclou la interessant xarrada amb Lozano -on a més hem departit sobre tauromàquia, la “desfachatez” de canviar la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament o sobre ingerències institucionals- posant en valor com “som moltes les persones implicades de manera decidida a promoure i defendre la cultura valenciana. I el que més em continua sorprenent és amb quin grau de passió se sol fer”.
