Es complixen dos anys del retorn de Marcelino García Toral a la banqueta del Vila-real. En esta segona etapa, el tècnic va ordenar el pla per fases: frenar la caiguda per a assegurar la permanència i, un curs després, tornar a la Lliga de Campions, recuperant l’ambició competitiva del club.
El context de la seua arribada va ser aspre. Va substituir al destituït José Rojo Martín Pacheta, amb l’equip vorejant el descens després d’una etapa de bonança. Aquell dia va deixar clar l’enfocament amb una frase que va marcar la seua presentació: ‘era Marcelino i no Salvador Milagros’. No prometia prodigis, sinó treball metòdic per a revertir inèrcies negatives i recuperar automatismes bàsics.
Dos anys després, el Vila-real ocupa la tercera plaça de la lliga, disputa la Lliga de Campions i està immers en la Copa del Rei. La presència en els tres fronts confirma la continuïtat de l’impuls competitiu i l’estabilitat que sol acompanyar als projectes amb idees clares i respostes tàctiques recognoscibles.
Un canvi de fisonomia
En estes dos temporades l’equip ha canviat la seua fisonomia. S’han produït nombrosos moviments en la plantilla i, de la mà del tècnic, s’ha potenciat a molts futbolistes que van acabar sent traspassats per quantitats importants. Eixa evolució individual s’ha traduït en ingressos i, sobretot, en un rendiment col·lectiu més coherent, amb rols més ben definits i una estructura que ha permés que les peces noves s’integren amb rapidesa.
El salt més visible s’ha vist en la solidesa defensiva. El Vila-real ha passat de ser un dels conjunts més golejats —va aconseguir el seu pitjor registre històric fa dos campanyes— a situar-se entre els menys castigats: la mitjana de tants encaixats s’ha rebaixat de dos per partit a 0,8. Amb menys concessions arrere, cada gol a favor pes més i els partits s’inclinen abans, la qual cosa eleva la confiança i reduïx la necessitat de remuntades.
Continuïtat i rècords
El viatge recent també s’explica per la continuïtat de la idea i la gestió del vestuari. Fa poc, Marcelino va aconseguir superar a Manuel Pellegrini com a entrenador amb més partits oficials al capdavant del Vila-real. Amb eixe bagatge, ha sigut capaç d’aconseguir un ascens a Primera Divisió, classificar per dos vegades a l’equip a la Lliga de Campions, aconseguir una semifinal de la Lliga Europa i una de Copa del Rei, a més d’aconseguir sempre la classificació per a competicions europees en les temporades en les quals ell ha començat entrenant.
El balanç d’este bienni avala la segona etapa del tècnic: de la vora de l’abisme a un equip fiable, recognoscible i amb objectius d’altura. El club ha passat de mirar de reüll a la zona baixa a sostindre’s en la part alta, una conseqüència directa de consolidar una base defensiva sòlida i de revaloritzar recursos propis sense perdre competitivitat.
