El canvi climàtic causat per l’home és el responsable directe que l’Oceà Àrtic es quede sense gel durant una part de cada any en algun moment entre el 2044 i el 2067. Estos són els resultats d’una investigació de la Universitat de Califòrnia en Los Àngeles (UCLA) que acaba de publicar en la revista ‘Nature’.
Segons estes dades, el gel marí àrtic ha disminuït substancialment durant les últimes dècades, una tendència que es preveu que continue fins a arribar a l’absència de gel en determinades temporades (especialment en el mes de setembre, que és quan hi ha menys gel a l’aigua), en algun moment entre 2044 i el 2067.
Els investigadors d’UCLA, Chad Thackeray, investigador assistent del Centre de Ciències del Clima de l’Institut de Medi Ambient i Sostenibilitat, i Alex Hall, professor de Ciències Atmosfèriques i Oceàniques, van arribar a estes conclusions després d’avaluar la representació de 23 models de desgel estacional entre 1980 i 2015 i els van comparar amb observacions de satèl·lit.
Mètode erroni
Els científics han estat intentant predir el futur del gel marí àrtic durant numeroses dècades i han confiat en una sèrie de models climàtics globals que simulen com reaccionarà el sistema climàtic a tot el diòxid de carboni que entra en l’atmosfera. Però les prediccions dels models han discrepat àmpliament: alguns mostren un setembre sense gel ja el 2026, mentres que d’altres suggereixen que això passarà en 2132.
La principal diferència pel que fa a les hipòtesis se centra en la diferent interpretació d’un procés anomenat retroalimentació albedo-gel marí, que té lloc quan un tros de gel marí es desfà completament, emergeix una superfície d’aigua de mar que és més fosca i absorbix més llum solar que el gel que hi havia.
Este canvi de reflectivitat de la llum solar causa un escalfament local molt més gran, al que al mateix temps conduïx a un desgel més gran i a què s’agreuge l’escalfament de l’Àrtic.
Davant d’estos fets, els investigadors van decidir estudiar quins models d’interpretació d’esta retroalimentació eren més realistes. D’esta forma, Thackeray i Hall van estudiar 23 models de gel estacional entre 1980 i 2015 i els van comparar amb les observacions de satèl·lit. Estos van conservar els sis models que millor havien reproduït els resultats històrics reals i van fer la seua estimació: entre 2044 i 2067.
