Res no m’excita més que aprendre. Cada dia, tot el dia. Aprendre qualsevol cosa nova m’estimula. Tot i que siguen coses aparentment inútils, fútils, insignificants. I m’agrada molt aprendre paraules noves, perquè cada paraula és un món, i els sinònims, només aproximacions conceptuals. Algunes, com la que he aprés esta setmana, no són pròpiament una paraula, sinó la contracció de dues, i ni tan sols és un mot en valencià, és un barbarisme, un anglicisme. Ja l’han llegit al títol.
Psy-ops! Que és l’abreviatura de Psychological operations, que s’entén sense saber massa anglés. En el seu origen fa referència a les operacions de guerra psicològica perpetrades pels EUA, consistents en complexes operacions amb informacions falses, per tal de manipular el raonament i la motivació de grups de persones, normalment a l’estranger, i en darrera instància, influir en el comportament de governs, organitzacions o empreses. Els fan creure allò que no és, per aconseguir un estat d’opinió favorable als seus espuris interessos.
Hi ha una llarga i vergonyosa tradició que ha anat fent-se present a la Primera Guerra Mundial, després a la Segona, a la Guerra Freda, a la de Corea, van intervenir així a Guatemala, Vietnam, Nicaragua, Panamà, la Guerra del Golf, a Bosnia-Herzegovina, a la Guerra d’Irak, a l’Afganistan… Perquè s’entenga fàcil i bé, posarem l’exemple del que van fer a Suècia, pressionant al primer ministre Olof Palme, informant-lo de la presència permanent de submarins soviètics a les seues aigües, cosa que significaria una «amenaça soviètica imminent», provocant la fi de la tradicional política exterior neutralísta i pacifista sueca. Vint anys més tard, els EUA van confessar que els submarins eren seus i britànics.
Doncs ja ho tenim ací. La DANA Carlos (jo li continuaré dient així per no oblidar qui ha estat el miserable que ha convertit el risc en drama) i els moviments polítics posteriors han posat en evidència una operació psicològica de manipulació de l’opinió pública, perfectament orquestrada, i amb clars protagonistes. El país té clar, ho ha tingut des del minut zero, que la màxima responsabilitat, tot i que no la única, és de l’encara President Mazón, i això no ineteressa alguna gent. Gent poderosa i estructurada eficientment.
Per això s’ha organitzat una d’aquelles Psy-ops d’urgència, per posar al cap de la gent, cansada, desinformada, trista, cabrejada, i en un estat emocional lògicament inestable, que cal canviar de culpable, cal salvar al PP, encara que siga improbable salvar a Mazón, i cal carregar les culpes a Sánchez. Que té les que té, però no totes les que este exèrcit li vol imputar.
Un exèrcit que té soldats. Iker Gimenez, el mecànic aquell atontolinat, el cap rapat de Desokupa, Alvise i el croma, Infovlogger, The Grefg, Quiles, Ruben Gisbert i els morts inventats, però també Ana Rosa, Griso, les portades dels principals diaris… I en els darrers dos dies hi ha un gir en el guió d’Apunt. I ben evidentment, Feijóo i Abascal! També en forma part tot el que passà a la imprudent visita del Rei, a destemps, però em tem que pactada amb el feixisme organitzat. Hi havia determinats elemnts a qui no havien vist enretirar fang, però que no només van poder arribar als pobles tot i les restriccions, sinó que van accedir amb tatuatges nazis, amb samarretes d’organitzacions feixiestes, al Rei. Vam vore com un eneregumen llençava objectes a les autoritats mentre el policia que estava a un pam d’ell, ni l’identificava, ni el retenia. Ni li demanava el número de placa. “Que soy compañero”.
L’operació és evident, però no és nova. Acebes, Zaplana i el govern d’Aznar, amb els cadàvers encara calents de l’atemptat islamista de l’11M, ens mentien dient que havia estat ETA. Ayuso i el seu buldog alcoholitzat, volien carregar-li al govern central més de 7.000 morts en residències de gent gran, que durant la pandèmia van prohibir traslladar a hospitals. I per no barrejar conceptes, no cal recordar les operacions de lawfare contra els governs de progrés, que ben bé podriem personificar amb justícia en la que es va fer contra la Vicepresidenta Mónica Oltra. Tot plegat, un coctel verinós.
Espanya es sustenta en una operació psicològica permanent, en un viatge constant fet de mentida, manipulació, engany i porres, al servei de la dreta, la monarquia i determinats poders que romanen cada dia menys ocults. Espanya, estat fallit.
