La gran riuada de 1957 i la devastadora dana de finals d’octubre han marcat a generacions de valencians. Un nou llibre, ‘Els cicatrius de València’ (Editorial Pòrtic), proposa una lectura en paral·lel de les dos tragèdies per a entendre com la fúria de l’aigua va transformar la ciutat, el seu territori i el seu ànim col·lectiu. L’autor, Víctor Maceda, va començar a escriure quan el fang encara cobria els carrers; l’obra ja està en llibreries i es presenta el 10 de setembre.
La mitat del volum es dedica a la memòria de la riuada del 14 d’octubre de 1957, amb 81 morts a la ciutat i una documentació recolzada en hemeroteca i bibliografia. L’altra mitat aborda la dana de fa deu mesos a la província de València, amb 228 víctimes, un episodi que el mateix autor va cobrir sobre el terreny. L’enfocament és de periodisme narratiu: es creuen dades, context i testimoniatges per a extraure conclusions sobre l’ocorregut i sobre el que va vindre després.
Memòria i ferides obertes
Si la riuada de 1957 va deixar una cicatriu ja integrada en el relat de la ciutat, la de 2024 continua sent una ferida oberta. Maceda sosté que, de la mateixa manera que generacions anteriors evocaven el 57 com una fita que va canviar la fisonomia de València, la dana d’octubre quedarà en la memòria dels qui la van patir i del conjunt de la societat valenciana. La comparació no sols apel·la a l’emoció: també subratlla que esdeveniments així redefinixen prioritats públiques i privades.
L’autor descriu un caos equiparable a un tsunami o a un gran terratrémol i planteja que ja és possible identificar fallades comeses eixe dia, en els mesos posteriors i, sobretot, en els anys previs. Assenyala una voràgine de creixement desorbitat que va vincular benestar amb expansió sense límit, un patró que va multiplicar l’exposició a les inundacions. D’ací s’inferix una conseqüència directa: quan el territori se segella i s’urbanitzen zones vulnerables, cada episodi extrem troba menys capacitat de drenatge i més béns i vides en risc. La reconstrucció avança, admet, però la magnitud del mal limita qualsevol acceleració miraculosa.
Conseqüències urbanístiques i polítiques
La dana va deixar una sensació de desemparament en part de la ciutadania. Molts afectats van percebre que tots els responsables van actuar igual i van prioritzar el rèdit polític. Eixe clima de desafecció és, advertix l’autor, un caldo de cultiu per a discursos extremistes, un factor que podria tindre traducció electoral. La gestió de l’emergència i de la postemergència es convertix així en una prova de confiança institucional.
El llibre rescata a més un episodi clau després de la riuada del 57: l’acte de rebel·lia del llavors alcalde, Tomás Trénor, i del director del diari Las Provincias, Martí Domínguez, en denunciar en públic que les ajudes promeses no arribaven. En ple franquisme, aquell gest va tindre cost: els dos van ser substituïts pocs mesos després. Maceda reivindica també el paper del president de l’Ateneu de València, Joaquín Maldonado, com a part d’una societat civil que va espentar perquè la ciutat no quedara abandonada.
En 1957 van circular faules que van unflar el nombre de morts fins a xifres inversemblants i, al mateix temps, va brollar una ona de solidaritat. El paral·lelisme amb la dana d’octubre és evident: al costat de la desinformació, va emergir una resposta social massiva. Segons l’autor, pel cost en vides humanes i l’impacte econòmic, aquella dana va ser la gran tragèdia recent del país més enllà dels atemptats.
De la riuada del 57 va nàixer el desviament del Túria, una decisió que, dècades després, va condicionar la dana en convertir a l’Horta Sud en la golfa de la capital: fàbriques, centres comercials i una immensitat de ciment es van apilar mentres creixia la densitat de població. La lectura que proposa Maceda és clara: el model d’ocupació del territori té efectes directes quan tornen les pluges extremes.
‘Els cicatrius de València’ és, en suma, un exercici de memòria i anàlisi que convida a revisar el passat recent per a no repetir errors. En posar en paral·lel dos episodis separats per set dècades, el llibre aspira a ordenar causes, responsabilitats i aprenentatges, i a obrir un debat útil sobre com reconstruir sense perpetuar vulnerabilitats.
