Sergio García torna esta setmana a l’Obert d’Espanya a Madrid, torneig que no disputava des de 2019, amb l’ambició de lluitar per la victòria i de reivindicar-se després d’una temporada amb alts i baixos. El castellonenc, campió del Masters de 2017, assumix que no va aconseguir un rendiment constant i es va quedar fora de l’equip europeu que va véncer la recent Ryder a Nova York, però veu el torneig madrileny com una oportunitat per a canviar la narrativa i recordar el seu ullal competitiu.
Va restar dramatisme a la hipòtesi d’una sorpresa si alça el trofeu: recorda que el seu nivell ha quedat acreditat durant tres dècades, també en els seus anys d’amateur, i que ja sap el que és guanyar a Madrid, on es va coronar en 2002. Amb experiència, ofici i un entorn que coneix bé, sosté que el resultat dependrà d’afinar la setmana més que de grans revolucions.
Objectiu: tornar a la Ryder com a jugador
En ple soroll sobre una possible capitania en 2031, alimentat pel suport públic de Jon Rahm per a la cita que acollirà Espanya en el camp de Camiral (Girona), García posa el fre: ho considera un honor, però subratlla que la decisió correspon al DP World Tour i, sobretot, que no vol apartar del seu cap l’opció de classificar-se com a jugador. Explica que, si desconnecta d’eixa meta, seria impossible aconseguir-la; per això preferix mantindre l’enfocament competitiu, en lloc de pensar en un rol de capità que, admet, seria increïble, però per a més avant.
Sobre la seua absència en l’última Ryder, reconeix que li hauria encantat estar amb l’equip europeu i aportar en el camp i en el vestuari. Accepta, no obstant això, que si no s’entra per mèrits propis sempre existix la possibilitat de no ser triat, i que, quan això ocorre, toca passar pàgina. Fa mal pel que la competició significa per a ell, però decidix mirar cap avant i secundar-se en els seus per a reinicialitzar el cap, una rutina habitual en l’elit quan una gran cita s’escapa.
Sensacions i calendari
García assegura que la motivació continua intacta. Mentalment se sent bé i físicament es veu sòlid, una cosa clau per a donar continuïtat al joc i evitar aturades per molèsties. Afig que el calendari del LIV, amb menys tornejos, l’ajuda a arribar més fresc i amb ganes a cada setmana, un factor que busca traduir en pics de forma més marcats. Amb eixa combinació de descans i treball, considera perfectament factible competir al màxim nivell.
El retorn a Espanya també té un component emocional. Definix com un plaer i un orgull jugar davant el seu públic, i recorda que històricament se li ha donat bé competir a casa. Si el calendari i les relacions entre circuits ho permeten, és una opció que intenta repetir perquè el suport en la graderia li impulsa i li connecta amb les seues millors versions.
En el personal, manté una estreta relació amb Carlos Alcaraz, sorgida a través de Juan Carlos Ferrero, amic de sempre i entrenador del tennista. Sovint intercanvien missatges durant les setmanes de competició i, quan els calendaris ho han permés, han coincidit, com en el US Open, per a compartir una estona de golf i gaudir del tenis del murcià. Eixa sintonia subratlla l’afinitat entre esportistes que compartixen exigència i mentalitat.
Preguntat pel paper d’Alcaraz després del llegat de Rafael Nadal, destaca que el nivell de l’esport espanyol és extraordinari en múltiples disciplines, no sols en el futbol. Per a un país que no és dels més grans, la quantitat d’atletes d’altíssim nivell és notable, una realitat que, cree, a vegades no es valora prou. Eixe orgull col·lectiu és, al seu juí, combustible addicional per a continuar competint i per a afrontar amb ambició el desafiament de Madrid.
