Fa uns quants dies va aparéixer la notícia que els estudiants amb nota de 7 en amunt de valencià en el Batxillerat tindran convalidat el C1, antic Mitjà. En l’últim any del govern del Botànic va estar a punt d’aprovar-se eixa resolució a instàncies de l’exconsellera Gabriela Bravo i el seu equip, a més de la disposició favorable de la també exconsellera Raquel Tamarit, però les discrepàncies i les indecisions entre les diferents ànimes de l’anterior Consell arruïnaren una bona notícia per a milers de titulats en Batxillerat des de fa 14 anys i del futur. Ara s’ha produït eixa bona nova.
Podran accedir a l’esmentada titulació a partir d’este octubre els estudiants que hagen tret, des del curs 2009-2010, eixes puntuacions en amunt en els dos cursos de secundària postobligatòria.
Fins ara, els estudis de l’ensenyament reglat només podien convalidar-se pel certificat B1 o B2 (antic Elemental), amb l’EGB, l’ESO o Batxillerat aprovats, segons els casos, encara que els estudiants hagueren fet els estudis en línia en valencià. Cosa que després de quaranta anys de la implantació d’esta llengua en el sistema educatiu resultava incomprensible. Eixa decisió, la de donar-li més valor i més incentiu en títols a esta llengua, té molta importància per la qüestió del requisit o certificació de coneixements de valencià, per a poder treballar en l’Administració pública valenciana.
De manera que no farà falta presentar-se a les proves de C1, si es posseïx, com a mínim, el notable en el valencià del Batxillerat. Cosa que repercutirà, entre altres mesures que es poden prendre, en les bones notes i en el millor nivell en esta assignatura en la Secundària de grau de batxiller. D’això se’n beneficiaran milers de xavals i xavales, tant pel més interés que posaran en l’estudi de la llengua, com per llevar-se el “castic” i el “patiment” dels exàmens de Mitjà o C1. Ara falta que també es puguen convalidar amb el C2 (Superior) determinats estudis universitaris en valencià. I és l’ensenyament reglat el que deu donar principalment l’acreditació dels coneixements de valencià, a efectes d’accés a la funció pública en general.
Els títols de valencià establits en el Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües A1, A2, B1, B2, C1, C1, C2 estan ideats per a segones llengües o estrangeres, però el valencià és primera llengua, per ús històric i per registrar-se com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana en el seu Estatut d’Autonomia. El tractament que se li ha donat al valencià associant-lo als títols referits és el de segona llengua, cosa falsa.
I una altra cosa, per a ser empleat de l’Administració pública espanyola a ningun espanyol, ja siga castellà, andalús, basc, català, valencià, o aragonés, etc., se li demana certificats de castellà per a treballar en la funció pública espanyola, siga quin siga el territori de la “pell de brau”. S’entén que amb els títols de l’ensenyament reglat està coberta eixa “necessitat” obligada o exigència constitucional. Per eixe raonament, després de dècades de presència del valencià en el sistema educatiu, en l’Administració i en els mitjans, encara que no en la mesura pertinent, en la Comunitat Valenciana, a ningun/a valencià/ana se li deu exigir certificats de valencià fora dels que deriven de l’ensenyament. Una altra cosa és l’ús en l’Administració, que deu ser obligat en el grau que corresponga, i que la formació dels empleats ha d’estar a càrrec de la mateixa Administració.
La solució està en incentivar per tots els mitjans possibles i no en forçar legalment. Perquè obligar amb l’exigència de determinats títols ja s’ha demostrat que no servix de molt. Coneixem molts titulats en els certificats de superior i de mitjà que l’última vegada que usaren el valencià fou el dia que aprovaren el títol que posseïxen. Però és que a pesar dels anys que els susdits exàmens i certificacions amb els paranys i sudokus normatius que suposen, campen cada final o principi de curs, l’ús social del valencià baixa, a poc a poc, però de manera constant.
Com diuen alguns experts, un idioma és un dialecte amb un exèrcit i una marina. Algun altre ha dit que una llengua sense exèrcit no té futur. Cite estos aforismes per a contrarestar la idea que amb exigències de titulacions i altres mesures o tràmits administratius es pot fomentar esta llengua i superar la condició de minorització que patix el nostre idioma. Com hem comentat en estes pàgines, “L’expansió de les llengües de països poderosos i expansionistes ha acompanyat els seus exèrcits en totes les conquistes, com també la majoria d’invasions han tingut les religions de companyes, pressionades o no pels dirigents invasors. El castellà, tant en territori hispànic com en la conquista del Nou Món, va imposar la llengua i la religió, com Portugal al Brasil, com Anglaterra a Amèrica del Nord, com el francés de París a parts d’Àfrica, al Quebec i a la resta de França, respectivament.
”L’extensió de les llengües ha tingut origen en l’expansionisme de països poderosos militarment i econòmicament. I el que és equivalent: per a que un idioma s’expandisca fora de les seues fronteres ha sigut necessari que hi haja un conflicte bèl·lic, una demostració de força, una o moltes invasions, una imposició gens pacífica, que al cap del temps ja no cal que siguen accions visiblement coercitives. És el ‘prestigi’ de la llengua poderosa, després, el que va substituint l’idioma invadit. L’anglés deu el seu prestigi ara a ser l’idioma principal del país més poderós del món, especialment des de l’acabament de la II Guerra Mundial” i ser l’idioma més poderós militarment.
Per això mateix, per no tindre exèrcit esta llengua compartida, igual que les “altres llengües espanyoles”, que diu la Constitució, no té fàcil la seua recuperació ni deturar la seua baixada, que encara que és lenta també és i serà inexorable, si no s’apliquen “armaments” de pau substitutoris dels exèrcits i de les marines convencionals, que no en tenim i que estiguen ben llunt. Una “arma” pacífica però justa seria un canvi constitucional que establira que “En el marc d’una reforma constitucional, en sentit federal, o per mitjà d’una llei de convivència de llengües, proposem que es considere i s’establisca que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics”. Una “federalització” de les “altres llengües espanyoles” seria una mesura justa històricament i democràtica i superadora del tracte constitucional discriminatori.
Tornant a l’homologació del notable en el valencià del Batxillerat pel C1 (Mitjà), eixa mesura ha sigut demanada, des de fa molt de temps, des de diferents àmbits, tant des de sectors de l’ensenyament, especialment sindicals, com de mares i pares d’alumnes, i també des d’espais de destacades autoritats lingüístiques. El Cercle Isabel de Villena, del qual forme part, és una de les associacions que, en diferents informes o documents, més han insistit en la convalidació comentada i que aplaudim clarament, i que s’hauria d’unir a altres mesures necessàries, que seguirem
