Sobre el decàleg de valors del valencià

Leo Giménez és lingüista i en la seua columna d'esta setmana parla sobre llistat-argumentari de Jordi Cassany, en el que explica moltes de les coses per les quals és bo i positiu voler i conéixer el valencià, parlat i escrit, començant per la seua virtut comunicativa

Jordi Cassany, professor, secretari de Taula de Filologia Valenciana i membre del Cercle Isabel de Villena, ha fet un elaborat Decàleg de Valors del Valencià, consistent en un llistat-argumentari de moltes de les coses per les quals és bo i positiu voler i conéixer el valencià, parlat i escrit, començant per la seua virtut comunicativa, com qualsevol llengua tradicional i moderna i, particularment, com les altres llengües romàniques (castellà, portugués, francés, italià, romanés i altres parlars romànics).

Cassany assenyala, en el mencionat decàleg, algunes coincidències amb l’anglés, que contribuïxen a la introducció en el seu aprenentatge. L’acceptació de nombrosos neologismes per part de les autoritats lingüístiques d’esta llengua fa que esta normativa estiga molt actualitzada en els seus usos, que la fan una llengua ben viva.

L’autor de l’argumentari esmentat indica la quantitat de parlants d’este idioma, més de dos milions en la variant pròpiament valenciana i més de cinc milions en tot el domini lingüístic. Té més parlants que huit idiomes d’estats europeus (maltés, islandés, eslové, estonià, letó, finés, danés i eslovac). I més també que l’hebreu. En Internet té una posició destacada, la 34a entre les més de 6.000 llengües del món. Hi ha aprenents de valencianocatalà en vora 150 universitats estrangeres de quatre continents.

Ser valencianoparlant des de menuts i castellanoparlants alhora (i viceversa) ens permet ser multilingües des de ben prompte i tindre una boníssima disposició en tots els sentits per a l’aprenentatge d’altres llengües. El bilingüisme que tenim, sempre que tingam el valencià i el castellà ben arrelats, ajuda el multilingüisme. Per altra banda, les criatures valencianoparlants, des de les primeres paraules, poden mesclar veus dels dos idiomes, en un principi, però a partir dels tres anys, dalt o baix, destrien les dos parles, cada dia millor. Recorde que al meu fill, amb tres anys i un poc més (any 1983), una amigueta castellanoparlant, estant fent uns deures inventats, li digué: “Déjame un lapicero”, i ell li contestà: “Es que no en tengo”. Eixa classe d’interferències als quatre/cinc anys, com qualsevol xiquet/xiqueta valencianoparlant, ja no les feia. La televisió i l’escola feien que destriara adequadament els dos idiomes. Dos amiguetes, companyes seues en l’escola del poble, Jennifer i Tània, de mares valencianoparlants i pares castellanoparlants, no tenien ni  han tingut mai cap problema en l’aprenentatge i domini del castellà. Ni del valencià.

Jo mateix, valencianoparlant des que vaig dir “Vullc ma”, no recorde haver tingut massa problema en l’aprenentatge del castellà en l’escola (1956 a 1966), a pesar que no hi havia televisió en els primers anys d’eixa etapa. Però també ajudava que la mestra de pàrvuls i els dos mestres dels estudis primaris entenien o parlaven en valencià, encara que no en classe. Eren altres temps.

Esta llengua, com assenyala Cassany, és posseïdora de tradicions arrelades i pròpies de la cultura valenciana, que són senyals d’identitat per als valencians, siguen d’un parlar o d’un altre. És la llengua dels trinquets, de la pilota valenciana, dels col·lectius de llauradors, de la música de banda, que tant ens identifica, com la de les festes de Moros i Cristians, de les traques i mascletaes, era també la llengua oral de Blasco Ibáñez i d’Azorín, de la pesca de l’Albufera. Del Misteri d’Elx i del Tirant lo Blanch. D’Isabel de Villena, de Joanot Martorell i d’Ausiàs March, dels nostre gran Segle d’Or. El primer diccionari d’una llengua romànica va ser el Liber Elegantiarum, publicat en 1489,del notari valencià Joan Esteve. El nom d’alguns menjars que ens identifiquen com a valencians, com la paella, el panoli, l’allioli, la fideuà i més han sigut admesos i adaptats per la normativa del castellà, i alguns són de coneixement internacional. Hi ha més de tres-centes paraules en el castellà normatiu i usual que procedixen del valencià-català, com les citades i coet, clavell, faena, moll, paper, saste, viatge, etc.

I és una bonica particularitat els parlants castellans de l’interior i del sud. No és una parla vulgar, és un castellà amerat de valencianismes i aragonesismes. I tots som valencians, com diu Cassany. I de tot això i més ens parla este autor en el Decàleg de Valors del Valencià. I com que eixa relació de coses positives del valencià dona per a molt, en columnetes pròximes seguirem parlant d’eixes coses bones d’esta llegua i de la convivència amb la veïna.

ÚLTIMES NOTÍCIES