La Policia Nacional ha reforçat la seua crida als professionals de la salut perquè denuncien tota agressió, física o verbal. El missatge es recolza en una dada contundent: cap dels 106 detinguts per esta mena de delictes en 2024 ha reincidit. En paral·lel, les xifres globals reflectixen la magnitud del problema i la necessitat d’activar la via penal per a frenar l’espiral.
En el que va d’any s’han comptabilitzat 17.163 agressions en el sistema sanitari, una mitjana de 47 al dia. El 85% correspon a coaccions i amenaces, 14.217 casos, mentres que les agressions físiques superen les 3.000, unes huit al dia. Malgrat esta realitat, només s’han formalitzat 406 denúncies, un 39% més que les 315 de 2023, però encara molt lluny del volum real d’incidents. Este desajustament evidencia la infradenuncia: s’agredix amb freqüència, però es recorre poc a la justícia.
Denunciar canvia el desenllaç
Segons l’interlocutor policial amb el sector sanitari, està constatat que al voltant del 17% dels agressors tendixen a reincidir. No obstant això, entre els qui han sigut detinguts per agredir a personal sanitari, la reincidència ha sigut zero en 2024. El pas per comissaria i l’obertura de diligències actuen com a fre immediat, i el registre dels fets permet identificar conductes reiterades si n’hi haguera. Per això s’insistix a avisar a la Policia davant crits, insults, amenaces o colps, sense normalitzar cap conducta violenta.
La idea que es repetix entre els responsables professionals és clara: hi ha dos tipus de sanitaris, els que ja han sigut agredits i els que podrien ser-ho. La conclusió pràctica és que sempre cal denunciar. Denunciar no sols protegix la víctima directa; també envia un missatge a la resta d’usuaris i al propi entorn laboral que el límit està definit i es farà valdre.
En el pla jurídic, representants de les organitzacions mèdiques subratllen un problema afegit: la disparitat de sentències al país. La falta d’una llei uniforme contra les agressions a professionals sanitaris genera respostes distintes segons el territori, la qual cosa dificulta la previsibilitat i pot desincentivar la denúncia. D’ací la petició d’un marc legal homogeni que aporte seguretat jurídica i criteris comuns.
On i per què es produïxen les agressions
El mapa dels incidents mostra major concentració en Urgències i en salut mental, que sumen el 55% dels casos. També es registren nombrosos episodis en atenció primària i en visites domiciliàries. Les causes immediates que solen al·legar-se són la disconformitat amb l’atenció rebuda o els temps d’espera, factors que remeten a l’organització del sistema i no a la responsabilitat individual del professional. Identificar este origen ajuda a encarar el problema des de dos fronts: l’operatiu, millorant circuits, i el penal, marcant límits davant la violència.
Les farmàcies no són alienes. Es reporten agressions en situacions de falta de determinats medicaments, per limitacions de la recepta electrònica o per l’anomenat doctor Google. Creix el nombre d’usuaris que arriben autodiagnosticats després de consultar en internet o amb ferramentes d’intel·ligència artificial i exigixen fàrmacs concrets, la qual cosa obliga els farmacèutics a reconduir la situació cap a la consulta mèdica i les proves clíniques.
Des de la Fiscalia es recorda que fins i tot un episodi de crits que altera la sala d’espera suposa una pertorbació de l’orde en un establiment públic. En eixos casos, la recomanació és clara: avisar a la Policia. La intervenció primerenca curta l’escalada, protegix el personal i als pacients presents i deixa constància formal del succeït per a futures actuacions.
