Un títol llarg, com llargs, amples i fondos són els arguments que empra Abelard Saragossà, autor del llibre que comentem, en els seus estudis, propostes i suggeriments lingüístics. Sosté el gramàtic i també acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com molts altres conreadors i estudiosos del valencià, que part de la normativa d’esta llengua no s’assimila i crea inseguretat en l’usuari, cosa que fa que molta gent s’inhibisca d’usar-lo de manera escrita amb regularitat, opine jo. Una de les parts de la normativa que causa eixa falta d’assimilació és l’accentuació, i especialment, l’accent gràfic sobre la lletra e en síl·laba tònica.
Valéncia/València i sorprés/sorprès són dos exemples de doblets que causen dubtes per la pronunciació diferent de lae, segons la variant lingüística, i per voler unificar en l’accent gràfic obert les dos pronúncies d’eixa lletra quan correspon posar la titla.
L’origen d’eixa diferència la tenim en la pronúncia distinta d’eixa lletra en la parla valenciana, catalana occidental, gironina i del sud respecte de la barcelonina i balear. Ocorre que, en molts casos, la normativa prescriu accent obert en veus que els valencians pronunciem amb l’accent tancat, com què, perquè, per a què, per què, sèrie, època i moltíssimes més. A banda de paraules com però i perquè (conj. causal i final) que no sols no les pronunciem amb accent obert, sinó que les diem planes, sense titla.
És el cas del nom del Cap i Casal, que els valencians, inclosos, i sobretot, els naturals i residents de la capital del Túria valencianoparlants pronuncien/pronunciem amb accent agut, Valéncia, però la normativa artificiosa subordinada a la que es prescriu en el model barceloní i avala l’elitisme lingüístic, propi del patró universitari i de l’ensenyament, propugna que València siga amb accent greu. El llibre que comentem, Valéncia o València, sorprés o sorprès, el prologa Jordi Colomina, autoritat en la nostra llengua i acadèmic també de l’AVL, partidari de l’accent tancat sobre Valéncia. Llegint el pròleg ja albirem el rigor i el caràcter pedagògic d’este assaig. Diu Colomina: “Tinc el plaer de presentar hui un llibre sobre un aspecte fonamental per a la nostra llengua valenciana: quins criteris s’han de seguir per a accentuar gràficament les vocals mitjanes (especialment les de la sèrie anterior, é i è).
”El seu autor, Abelard Saragossà (Silla, 1954), és un dels nostres millors gramàtics. Ha desplegat, en una obra extensa i fecunda, un pensament gramatical coherent i original. Sotmet qualsevol tema a una anàlisi sistemàtica que té en compte no solament la teoria lingüística, el primer pilar de les seues recerques, sinó també la psicologia dels parlants i el benestar de la societat.
”Una bona mostra del seu procedir el tenim en l’obra que presentem, que no és simplement una defensa raonada de la grafia Valéncia, sinó un intent d’explicació de l’evolució, des del segle xi fins a l’hora d’ara, de les dos vocals mitjanes citades (la é i la è), no solament en el País Valencià, sinó també en el Principat de Catalunya i en el Regne de Mallorca, feta partint dels dos treballs fonamentals de Manuel Sanchis Guarner i Joseph Gulsoy, que completa i exemplifica magistralment al llarg del llibre”.
Després d’explicar detalladament l’evolució de la pronunciació i l’accentuació de la lletra e, Saragossà motiva la proposta d’escriure Valéncia i la correspondència consegüent entre l’accent gràfic i el prosòdic.
A banda de basar-se en treballs d’autoritats de reconegut prestigi lingüístic, com Sanchis Guarner, Joseph Gulsoy, Emili Casanova, Jordi Colomina i altres, Saragossà motiva la seua postura, entre altres, en dos arguments inqüestionables: l’ús real i tradicional de l’accent agut que fem els valencians, i especialment els valencianoparlants capitalins, en el nom del Cap i Casal, i el primer principi internacional d’adaptar l’accent gràfic al de la pronunciació del topònim que fan els naturals i residents del lloc en qüestió. És a dir, agut, en este cas.
El treball de Gulsoy i la pronunciació del sufix llatí –entia durant el segle xx comporten que, des de Jaume I als nostres dies, la pronunciació ha sigut Valéncia. En canvi, els fets de no considerar l’evolució al llarg dels segles ni la implicació del valencià del segle xx han permés afirmar, sense cap prova positiva, que la pronunciació històrica seria una supeditació al castellà. El llibre explica per quines raons els balears i una part dels catalans, contràriament als valencians, diuen València, i analitza si els informes favorables a la grafiaè consideren el treball de Gulsoy, i si apliquen adequadament els principis internacionals dels topònims.
Lluís Flores Abat, alacantí, professor de català a Tarragona i Tortosa, apunta: “Magnífic treball del professor Abelard Saragossà Alba sobre l’accentuació de la lletra e
en valencià i sobre el topònim de la nostra capital. Com sempre, una publicació atapida
d’argumentacions i ben explicada.
”Sí, és una evolució fonètica pròpia del valencià, compartida amb gran part del català
occidental i gironí (de fet, també diuen Valéncia d’Àneu els seus habitants). Cap
valencianoparlant diu València, i esta è va en contra de les regles de fonètica històrica
del valencià i a més del criteri internacional de respectar la pronunciació local en la
representació gràfica dels topònims”.
En una sol·licitud a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Cercle Isabel de Villena, tenint en compte les moltes paraules d’esta llengua ambe tònica que es poden accentuar amb accent agut o greu, segons la variant lingüística, com ara aparéixer/aparèixer,comparéixer/comparèixer, conéixer/conèixer, convéncer/convèncer,véncer/vèncer;anglés/anglès,arnés/arnès,francés/francès,lleonés/lleonès i moltes més, demana que l’AVL “reconega la genuïnitat i l’ús procedent normativament de l’accent agut sobre la lletra e del nom del Cap i Casal, Valéncia, en la modalitat valenciana, juntament amb la forma amb accent greu, que pot ser usada en altres modalitats i territoris de l’àmbit lingüístic”. Argumentació semblant a l’emprada per Jordi Colomina, en el pròleg del llibre comentat:
“Els nostres germans de llengua de Catalunya i de les Illes Balears poden continuar pronunciant i, si volen escrivint, el nostre topònim amb e oberta, com nosaltres podem continuar pronunciant i, si volem escrivint, amb e tancada els seus i nostres (perquè són també llinatges valencians) Solsonés, Penedés o Vallés”. Podria ser una forma de fer desaparéixer la controvèrsia de la direcció dels accents gràfics”.
Diu Aurelià Lairón, croniste oficial d’Alzira i escriptor, autor de l’epíleg: “La seua lectura aconseguix estos dos efectes: alhora que augmenta la formació dels lectors en el coneiximent del valencià, ¡també s’incrementa l’amor i la satisfacció pel valencià que parlem!
