En l’estació de tren de Qingtian, entre maletes plenes de regals i salutacions que alternen mandarí i espanyol, l’Any Nou xinés és el moment en què molts fills de l’emigració xinesa a Espanya tornen al comtat. Per a eixa segona generació, la Festa de la Primavera funciona com un fil que els retorna a la casa dels seus avis i a costums heretats més que pròpies.
No tots tornen ni ho fan cada any, però quan ocorre, les taules reunixen nets amb passaport espanyol i a avis que conversen en un dialecte local a vegades difícil de seguir. Entre plats tradicionals apareix algun embotit portat d’Europa, una mescla que reflectix vides repartides. El viatge no sols recupera rituals; també actualitza vincles familiars i permet que les històries d’anada i tornada es conten cara a cara, i no sols a través d’una pantalla.
La família com a punt de retorn
Iuan, nascuda i criada a València, reconeix que el seu viatge a Qingtian respon menys al calendari lunar que a l’agenda familiar. ‘Qui et dona el pla? La meua àvia i el meu pare’, resumix en una de les més de 200 cafeteries del centre del comtat, on estos dies se sent espanyol en més d’una taula. És la seua segona vegada per Any Nou: coneix els sobres rojos i els focs artificials, però assegura que el nucli del viatge és el retrobament amb la seua àvia.
A València, recorda, l’Any Nou no tenia ‘eixa sensació del festiu més important de l’any’. A casa s’encenia la televisió amb canals xinesos i la taula mesclava plats típics amb aportacions locals com a pernil i formatge, una versió domèstica i adaptada de la tradició. En Qingtian ho viu amb més intensitat, encara que no necessàriament com una cosa més pròpia: part de la seua família està repartida entre Espanya i altres països, i els retorns no sempre coincidixen. Amb dies laborables a Espanya, els calendaris laborals i escolars dificulten un retorn anual, de manera que la Festa de la Primavera opera com a punt de trobada possible, no garantit.
Un pont entre dos llars
Qiu representa el cicle complet d’anada i tornada. Va nàixer en Qingtian, va emigrar jove a Espanya, va formar la seua família a Toledo i anys després va tornar per a cuidar al seu pare. Des de la seua casa en el centre del comtat, estos dies realitza videotelefonades amb la seua filla i les seues netes, que romanen a Espanya i a penes han viscut la festivitat al poble. En la pantalla, les xiquetes saluden al seu besavi mentres en la taula s’ultimen els preparatius del sopar. ‘Hi ha coses bones a Espanya, i hi ha coses bones en Qingtian’, resumix en comparar celebracions que ara conviuen a través del mòbil i de les estovalles. Per a ella, l’Any Nou unix generacions separades per milers de quilòmetres i manté la continuïtat dels ritus fins i tot quan la distància impedix viatjar.
Jixia va nàixer en Qingtian i es va mudar amb els seus pares a Barcelona amb 12 anys. Ara viu a Pequín i ha aprofitat el viatge del seu germà, jovençà i de lluna de mel per Àsia, per a tornar per primera vegada en molt de temps. ‘Són dies laborables a Espanya, a penes pots gaudir-los’, explica sobre una festivitat que a Barcelona quedava reduïda a l’espai domèstic. Els seus records d’infància en Qingtian estan marcats pel roig i pels petards: ‘Recorde vestir de roig i llançar focs artificials. Fins a una vegada se’m va cremar part del vestit’. I afig, ja adulta: ‘Però ara, zero interés’.
A la nit, mentres molts jóvens que van créixer en ciutats espanyoles llancen focs artificials sobre el pont que unix les dos ribes del riu Ou, Jixia observa l’escena amb una mescla de familiaritat i distància. La festa que va marcar una part de la seua infància, i que dona principi al seu particular Any del Cavall, ja no ocupa el mateix lloc en la seua vida, encara que el retorn li permet, almenys per uns dies, tornar al paisatge del qual va partir. Qingtian es convertix així en un territori de retorn compartit, on conviuen l’idioma de la infància i l’aprés a Espanya, i on la tradició viatja d’una taula a una altra, a vegades en un vol i altres per videotelefonada.
