Un equip d’investigació ha identificat un gen, denominat Prrx1, que actua com a regulador del potencial metastásic en el càncer de mama i ajuda a determinar si les cèl·lules tumorals tenen capacitat per a estendre’s a altres òrgans o si romandran en un estat de repòs prolongat.
Els resultats, publicats en la revista Nature Communications, mostren que la capacitat d’un tumor per a generar metàstasi no és un procés aleatori, sinó que està condicionada per nivells concrets d’este gen en el tumor original. Esta conclusió reforça la idea que, des de fases primerenques de la malaltia, ja existixen pistes sobre el comportament futur del càncer.
Equilibri perillós entre mobilitat i division
El treball detalla que quan Prrx1 presenta una activitat intermèdia, les cèl·lules tumorals aconsegueixen un equilibri especialment perillós entre mobilitat i divisió. En eixa situació, les cèl·lules són prou mòbils per a desprendre’s del tumor inicial i prou actives per a continuar dividint-se, la qual cosa els permet colonitzar altres òrgans i consolidar metàstasi de manera eficaç.
En canvi, quan els nivells d’este gen se situen en valors extrems, alts o molt baixos, les cèl·lules poden entrar en un estat de letargia o perdre la seua capacitat de niar-se en altres teixits. Això significa que, encara que seguisquen presents en l’organisme, el seu potencial per a formar noves lesions a distància es reduïx de manera notable.
Identificar quines cèl·lules d’un tumor acabaran formant metàstasi és un dels grans reptes de l’oncologia. L’estudi subratlla que estes cèl·lules amb major risc de disseminació poden detectar-se ja en el tumor primari, la qual cosa obri la porta a millorar la classificació dels pacients segons el seu risc real i a adaptar millor els tractaments.
A partir de models en ratolí i de dades de pacients amb càncer de mama, el laboratori de Plasticitat Cel·lular en Desenrotllament i Malaltia, dirigit per Ángela Nieto, va descriure una població concreta de cèl·lules situada en la vora invasiva del tumor. Estes cèl·lules són capaces tant d’invadir teixits veïns com de dividir-se activament o, en altres circumstàncies, d’entrar en letargia durant llargs períodes.
El primer autor de l’estudi, Raúl Jiménez Castaño, explica que este gen funciona com un regulador mestre del comportament tumoral. Segons detalla, recentment l’equip havia comprovat que Prrx1 era crucial per a la disseminació del càncer i, gràcies a este nou treball, han confirmat que no sols activa els programes que permeten a les cèl·lules desprendre’s del tumor primari, sinó que també controla la seua capacitat de dividir-se i formar metàstasi o, per contra, entrar en un estat de letargia que pot prolongar-se durant anys.
Per a arribar a estes conclusions, els investigadors van combinar diferents enfocaments experimentals. Van utilitzar models genètics en ratolí, anàlisi de cèl·lula única i estudis de cromatina, a més de tècniques que permeten observar directament, en el propi teixit tumoral, com s’organitzen i es comporten les cèl·lules. Esta estratègia integrada els va permetre seguir amb detall la transició entre cèl·lules en repòs i cèl·lules amb potencial metastásico.
El processament i anàlisi de les dades generades a partir de milers de cèl·lules va estar liderat per l’especialista en bioinformatica de l’equip, Nitin Narwade. El seu treball va ser clau per a interpretar els patrons d’expressió de Prrx1 i relacionar-los amb el comportament observat de les cèl·lules tumorals.
En col·laboració amb la catedratica Gema Moreno Bueno, de la Universitat Autonoma de Madrid i la Fundacion MD Anderson Cancer Center España, el grup va analitzar a més mostres de pacients amb càncer de mama. En estes mostres van identificar patrons similars d’expressió del gen, la qual cosa suggerix que el mecanisme descrit no es limita a models experimentals, sinó que pot tindre una rellevància directa en la pràctica clinica.
Els autors apunten que comprendre com Prrx1 definix quines cèl·lules es disseminen i quins queden adormides podria ajudar en el futur a refinar el pronostique i la classificació dels tumors de mama, i fins i tot a dissenyar estratègies per a mantindre en letargia prolongada a les cèl·lules amb potencial metastásico, reduint així el risc de recaigudes a llarg termini.
