Milers de persones migrants han començat a València els tràmits per a sol·licitar la regularització extraordinària. Des de la matinada, llargues cues s’han format davant més de 400 oficines de Correus, la Seguretat Social, l’Ajuntament i distintes ONG, on s’arrepleguen les sol·licituds de manera presencial. Per a molts, és un dia clau que pot marcar la diferència entre continuar vivint en la incertesa o accedir per fi a una situació estable a Espanya.
En la cua de l’Ajuntament de València esperen Lina, colombiana, i Damián i Tania, cubans. Han arribat de matinada, sobre les 4 i les 5.45 hores, per a assegurar-se un lloc entre els primers. Expliquen que preparar la documentació no els ha resultat especialment complicat, excepte per l’informe de vulnerabilitat, un requisit que han hagut de gestionar a última hora i que s’ha convertit en el principal focus de preocupació.
Tania conta que ja tenia tot llest i que, no obstant això, l’exigència final d’este informe l’ha deixada a contrarellotge. Li inquieta que caduquen els seus antecedents penals, perquè a Cuba els tràmits administratius es demoren molt. Porta quatre anys a Espanya i tem que, si no arriba a temps, perda l’oportunitat de regularitzar la seua situació després de tot l’esforç realitzat.
Damián coincidix que hi ha molt de desconeixement sobre el procés. Considera que moltes de les persones que acudixen a estos tràmits no tenen la informació ni la cultura administrativa necessàries per a saber amb claredat quins passos seguir ni en quina orde. Eixa falta d’orientació, explica, es traduïx en més nervis i en el risc de cometre errors que puguen retardar o frustrar la sol·licitud.
Al seu país, Damián té 52 anys i una carrera consolidada: és doctor en ciència, investigador titular amb màster. No obstant això, afirma que eixa formació ací no li servix sense papers. Diu que li agrada Espanya i que valora el tracte de la gent, però assega que no pot aportar el que sap. Al no disposar de permís de residència ni de treball, s’ha vist obligat a acceptar ocupacions irregulars i a travessar situacions molt dures, que descriu com una experiència comuna entre els qui intenten regularitzar-se.
Igual que Lina, Damián i Tania confien que este procés òbriga la porta a una ocupació millor i a deixar arrere els treballs en negre, com l’ús de neteja que Lina manté sense contracte. Compartixen la sensació de gratitud cap a la possibilitat que oferix el Govern d’Espanya i recalquen que no sols beneficia als qui fan la cua, sinó també a les famílies que depenen d’ells, als seus països d’origen i a Espanya.
Por de seguir sense papers
Més arrere en la fila es troben Dené i Camila, de 31 i 28 anys, que es van conéixer estudiant un màster d’art a València. Van arribar des de Xile i Colòmbia amb una visa d’estudiant que ja està caducada. Camila explica que va demanar una pròrroga per a fer pràctiques, però li la van denegar sense un motiu que considere clar i el seu intent d’apel·lar tampoc va prosperar. La nova regularització s’ha convertit per a elles en una oportunitat que no esperaven.
Les dos coincidixen que la major por quan s’està sense papers és no poder treballar de manera legal. Per a sobreviure, han recorregut a ocupacions a distància: Dené edita vídeos per a una empresa audiovisual xilena i Camila col·labora amb una plataforma en línia estatunidenca dedicada a l’entrenament de models d’intel·ligència artificial. Estos treballs els permeten obtindre alguns ingressos, però no resolen la seua situació administrativa ni els donen seguretat a mitjà termini.
La incertesa, l’estrès i la sensació d’inseguretat marquen el seu dia a dia. Camila diu que se sent com si estiguera segrestada a Espanya, perquè no pot eixir del país. Porten un any i mig sense veure a les seues famílies, ja que estan en tràmits per a obtindre el permís i, si viatgen ara, temen que no els deixen tornar a entrar. Eixa impossibilitat de moure’s lliurement els fa viure en una espècie de parèntesi permanent.
Camila descriu eixe estrés constant no sols en l’àmbit laboral o a l’hora de buscar vivenda, sinó també en el terreny personal. Explica que a vegades parlen de començar un curs o de fer plans a llarg termini i no saben si podran complir-los, perquè senten que en qualsevol moment la seua vida a Espanya podria acabar. Malgrat tot, intenta aferrar-se a xicotets projectes, com l’entrada que ja ha comprat per a assistir a un concert a València al novembre, que per a ella simbolitza l’esperança de seguir ací amb papers i estabilitat.
En la mateixa cua han conegut a María José, de 26 anys i també colombiana. Va arribar fa dos anys a Espanya com a turista i va anar durant eixe viatge quan va decidir estudiar ací cursos d’estètica. No obstant això, resumix la seua situació dient que la seua vida està en pausa. Sense regularització, explica, no s’atrevix a projectar un futur ni a prendre decisions importants, perquè qualsevol pla depén del resultat d’este procés.
Tant María José com Dené i Camila estan disposades a esperar les hores que faça falta en la cua. Compartixen la idea que esta jornada pot canviar les seues vides i coincidixen que, per primera vegada en molt de temps, senten il·lusió i esperança. Entre formularis, cues i nervis, la regularització extraordinària s’ha convertit per a elles en l’oportunitat de deixar arrere la precarietat i construir un projecte de vida a Espanya amb major seguretat jurídica i personal.
