Sole Giménez compagina la seua labor al capdavant de l’Acadèmia de la Música d’Espanya amb el seu retorn discogràfic més personal. L’artista publica Ésser humà, el seu primer àlbum amb cançons inèdites en quasi una dècada, un treball amb el qual reivindica la humanitat que ens connecta i l’artesania musical enfront de l’avanç de la intel·ligència artificial, de la qual es declara preocupada per la deriva creativa que pot provocar.
El projecte va començar a prendre forma fa tres anys, quan Pedro Guerra li va enviar diverses composicions. Entre eixes cançons, que li van agradar moltíssim des de la primera escolta, ja estava Ésser humà, el tema que dona títol al disc i que va marcar el to de la resta del repertori. No obstant això, la publicació es va retardar perquè en eixe moment Giménez estava immersa en la celebració dels seus 40 anys de carrera, de la qual va nàixer el disc previ Celebració! (Concert en directe), editat en 2023.
Des del seu anterior treball amb temes inèdits, Els hòmens sensibles, havien passat nou anys sense nou material propi. Entremig, la cantant es va bolcar en dos projectes molt concrets, Dones de música (2019) i Dones de música vol. 2 (2021), amb els quals va voler posar en valor el llegat de diferents autores i compositores. Aquells àlbums van funcionar com una reivindicació explícita de la creació femenina, mentres que Ésser humà obri ara una reflexió més àmplia sobre què significa crear en un moment de canvis tecnològics accelerats.
Amb els anys, explica, s’ha tornat més exigent amb el que grava. Per a ella, una cançó ha de tindre emoció i bellesa, i concedix una gran importància a l’harmonia i al text. No li n’hi ha prou amb lletres superficials: busca paraules que enganxen, que aporten alguna cosa i facen vibrar i reflexionar a qui escolta. Eixa filosofia es reflectix en peces com Hay cançons que et parlen, escrita per Víctor Manuel, que ella interpreta en este nou àlbum i que encaixa amb eixa idea de la música com a conversa íntima amb l’oient.
Un disc coral amb discurs propi
En Ésser humà, a més de la mateixa Giménez, firmen cançons Pedro Guerra, Pablo Cebrián, El Kanka o Rozalén, entre altres col·laboradors. Malgrat la varietat de noms i estils personals, el resultat manté un discurs coherent i unitari. L’artista ho resumix com una invitació a detindre’s, a mirar el que s’està perdent i a no deixar que desaparega sense més. Eixa mirada cap a l’essencial es traduïx en lletres que animen a recuperar la pausa i l’atenció enmig del soroll, amb un disc que busca la proximitat.
Giménez crida a reflexionar sobre el camí pel qual avança la societat i demana tornar un poc a l’essència. En el seu missatge insistix especialment en el paper de les màquines: reconeix que la intel·ligència artificial pot ser útil en determinats àmbits, però defén que no ha de substituir-nos en tot. Al seu juí, en aquelles parcel·les on sí que poguera fer-ho, hauria de ser la pròpia persona creadora qui decidisca fins a on vol delegar i en quin moment del procés creatiu, preservant un espai propi irrenunciable.
Eixa preocupació es plasma de manera especialment clara en Solo les màquines, una de les cançons del disc, on confronta el límit entre la ferramenta tecnològica i la substitució del gest humà. En L’última generació, escrita també per ella i cantada a duo amb Andrés Suárez, proclama que són l’última generació d’artistes artesans, els últims d’una era en la qual es componia amb llapis, paper i una guitarra a la mà. Subratlla que ni tan sols la veu està fora de perill, perquè ja existix una ferramenta capaç d’imitar-la o reemplaçar-la en quasi qualsevol fase del procés.
Des d’eixa òptica, es declara inquieta per la deriva de la creació, no sols en la música, sinó en altres disciplines artístiques. Considera que s’està produint un canvi de model: d’artistes que construïxen peça a peça les seues obres, a productes generats en sèrie mitjançant sistemes automàtics. Eixa transició, advertix, amenaça amb diluir la singularitat de cada autor i amb empobrir la diversitat de propostes que arriben al públic.
En clau més institucional, celebra que en el si de la Unió Europea s’estiguen fent passos per a protegir la identitat de cada creador. Assenyala com a avanç normatiu el reconeixement del dret a ser amo de la pròpia veu, de la imatge i de la paraula, un marc pensat per a impedir que tercers utilitzen eixes dades personals per a llançar material elaborat amb mitjans artificials sense permís. Entén estes decisions com un intent d’adaptar les lleis a un escenari en el qual la còpia perfecta d’una interpretació o un rostre és tècnicament possible.
Segons explica, la qüestió no és només si la intel·ligència artificial pot o no substituir a un artista, sinó qui pren eixa decisió. En la seua opinió, cada creador hauria de poder determinar en quina part del seu treball permet eixa substitució, si és que vol fer-ho. No obstant això, tem que hi haja altres persones, en altres llocs i amb altres interessos, decidint que fins i tot la totalitat del procés creatiu és reemplaçable. Per això insistix que almenys s’òbriga un debat públic, perquè no es normalitze sense discussió una uniformitat creativa que, al seu juí, ja comença a notar-se.
En el pla estrictament musical, Ésser humà s’estructura com un viatge que arranca amb la cançó homònima i acaba amb Un, passant per un cant a la comunitat com La meua gent. El conjunt transmet un missatge conciliador en un present marcat per conflictes i guerres, moltes vegades protagonitzades, en paraules de la pròpia artista, pels qui qualifica de monstres, una manera de subratllar la seua distància moral respecte a les seues decisions. Enfront d’eixa realitat, el disc aposta per reforçar el que encara unix a les persones.
Per a Giménez, si un disc o una cançó han d’aportar alguna cosa, ha de ser almenys un moment reflexiu o emotiu. Observa que vivim una època de controvèrsia constant, polarització i enfrontament, i declara que la seua proposta va justament en sentit contrari: detindre’s en allò que ens fa humans, com l’empatia. Eixa intenció es traduïx en un so que es mou amb naturalitat entre la bossa, el blues, el rock d’aire clàssic, uns certs tocs de folklore i un pòsit de cantautor, estils que permeten que la veu i el text es mantinguen en primer pla.
A més d’este llançament i de la seua responsabilitat com a presidenta de l’Acadèmia de la Música d’Espanya, la cantant afronta una agenda intensa de directes. La gira d’Ésser humà arrancarà el 5 de juny a València, la seua terra, i tindrà el seu tram més ampli a la tardor, quan les noves cançons es trobaran de ple amb el públic. Cada concert es perfila així com un espai per a posar en pràctica eixa defensa de la proximitat i l’experiència compartida que recorre tot l’àlbum.
Com a contrapunt a la serietat del projecte, Giménez s’ha embarcat també en una aventura més lúdica: la seua participació en la nova edició del concurs de televisió La teua cara em sona. Entén este format com una oportunitat per a divertir-se, veure’s d’una altra manera i continuar aprenent. Destaca que està aprenent molt dels seus companys, molts d’ells més jóvens, i de l’equip del programa, que descriu com un engranatge que funciona amb precisió i li permet explorar facetes distintes del seu perfil artístic sense renunciar a la profunditat de la seua obra discogràfica.
