El tractament de trastorns mentals com la depressió persistent requerix un abordatge integral i psicosocial que permeta normalitzar la malaltia sense banalitzar-la.
Psiquiatres i experts en salut mental insistixen que la clau està a oferir un tracte més humà, en el qual mai es responsabilitze al pacient del seu trastorn ni es minimitzen els seus símptomes.
Formació específica i recursos per a trastorns de la personalitat
La psiquiatra d’Interconsulta i Urgències de l’Hospital de Sagunt i psicoterapeuta acreditada en Teràpia Focalitzada en la Transferència, Helena Tobella, ha defés la necessitat de reforçar la formació especialitzada i els recursos assistencials per a millorar el tractament dels trastorns de la personalitat en el sistema públic.
Es tracta d’una patologia complexa que continua suposant un repte organitzatiu i clínic per a la xarxa de salut mental, tant en la planificació de recursos com en l’atenció diària.
La dificultat emocional en la relació terapèutica
Tobella ha subratllat que estos pacients mobilitzen sentiments molt complexos en els propis professionals, la qual cosa històricament ha contribuït al fet que este tipus de trastorns quedara en part relegat dins de la pràctica psiquiàtrica.
Esta dificultat emocional en la relació terapèutica pot generar rebuig, frustració o desgast, i ha afavorit que durant anys se’ls dedicaren menys recursos estructurats que a altres diagnòstics.
Models psicoterapèutics basats en l’evidència
No obstant això, la psiquiatra ha remarcat que en l’actualitat existixen models psicoterapèutics basats en l’evidència i suficientment sòlids per a tractar de manera eficaç a estos pacients.
Al seu juí, l’aposta clau no és només augmentar recursos, sinó comptar amb equips ben entrenats, capaços d’aplicar protocols clars i estables que donen continuïtat a l’atenció.
Professionals amb formació específica i dispositius especialitzats
L’especialista ha incidit en què estes teràpies exigixen professionals amb una formació específica i de qualitat, així com dispositius especialitzats capaços d’oferir intervencions estructurades tant en unitats de referència com en consultes ambulatòries, on es concentra la realitat assistencial quotidiana.
Esta organització permetria una atenció més homogènia i evitaria diferències significatives entre territoris o entre nivells assistencials.
Elevada prevalença i comorbiditat
Tobella ha recordat a més que els trastorns de la personalitat presenten una elevada prevalença, pròxima al 3% de la població general, i solen coexistir amb altres problemes com a trastorns afectius, trastorns de la conducta alimentària o addiccions.
Esta comorbiditat incrementa la càrrega assistencial i l’impacte social i familiar, ja que afecta la vida laboral, a les relacions personals i al funcionament diari dels qui els patixen.
Segons ha advertit, els pacients amb trastorns de la personalitat poden presentar un grau de deterioració funcional comparable o fins i tot superior a l’observat en alguns trastorns psicòtics.
Este nivell d’afectació reforça la necessitat que la xarxa pública compte amb dispositius preparats per a respondre a crisis freqüents, ingressos recurrents i necessitats de seguiment prolongat.
Diagnòstics precisos per a evitar circuits ineficaços
La psiquiatra ha ressaltat també la importància de realitzar diagnòstics precisos per a evitar derivacions innecessàries i circuits assistencials ineficaços.
Un diagnòstic correcte des de les primeres consultes permet ajustar millor el tractament, reduir proves o consultes redundants i oferir al pacient i al seu entorn una explicació més clara del que li ocorre.
Per això, ha reclamat traslladar les teràpies basades en l’evidència a tots els nivells assistencials mitjançant una millor capacitació de psiquiatres, psicòlegs i del conjunt d’equips de salut mental.
El retard en el diagnòstic empitjora el pronòstic
La coordinadora de la Unitat de Referència de Trastorns Bipolars i Afectius Resistents de l’Hospital La Fe de València i professora titular a la Universitat de València, Pilar Sierra, ha alertat del retard freqüent en el diagnòstic de les depressions persistents.
Esta demora no sols retarda l’arribada del tractament adequat, sinó que empitjora el pronòstic i afavorix l’aparició de seqüeles cognitives i una major vulnerabilitat a l’estrés.
No banalitzar ni responsabilitzar el pacient
En este context, Sierra ha insistit que no s’ha de banalitzar una depressió persistent ni atribuir la responsabilitat al pacient.
Ha recalcat que no se li pot culpabilitzar per la falta de millora o per la duració del quadre, ja que es tracta d’una malaltia complexa que requerix temps, seguiment i un pla terapèutic sostingut.
Este enfocament contribuïx a reduir l’estigma que envolta a estos casos i ajuda al fet que les persones afectades demanen ajuda abans i amb menys por al juí social.
Abordatge integral i psicosocial en casos complexos
Sierra ha advocat per un abordatge integral i psicosocial en els casos complexos, que representen al voltant del 30% dels trastorns mentals.
Este enfocament combina tractament farmacològic, psicoteràpia i suport social, i té en compte la situació familiar, laboral i comunitària del pacient.
L’especialista va defendre la necessitat de normalitzar la malaltia mental, fent-la visible i comprensible, però sense banalitzar-la ni restar-li gravetat.
Més humanitat i adaptació dels recursos
Per part seua, Bartolomé Pérez, director general de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat Valenciana, ha reclamat més humanitat en l’atenció psiquiàtrica i ha sostingut que la salut mental necessita una adaptació profunda dels recursos assistencials.
Esta transformació implicaria revisar l’organització dels servicis, reforçar l’atenció comunitària i actualitzar els dispositius a les necessitats reals dels pacients.
En esta línia, Pérez ha advocat per deixar arrere l’estigma associat a l’ús de la tecnologia en l’àmbit de les malalties mentals.
Ha assenyalat que, per exemple, en fisioteràpia o traumatologia està bé vista una estimulació mecànica del múscul, mentres que no es percep de la mateixa manera una estimulació neuronal.
Per al responsable de salut mental, esta doble moral evidencia prejuís que encara pesen sobre les intervencions tecnològiques en psiquiatria, malgrat que poden integrar-se amb garanties dins d’un abordatge clínic rigorós i individualitzat.
