Vint anys després de l’accident de metro de València del 3 de juliol de 2006, que va deixar 43 morts i 47 ferits, les tres persones que han presidit l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de juliol (AVM3J) han assegurat que cal continuar lluitant, encara que siga molt dur i llarg, i han explicat que ara passen el testimoni a les víctimes de la DANA del 29 d’octubre de 2024.
Enric Chulio, Beatriz Garrote i Rosa Garrote han fet balanç d’estes dues dècades en una entrevista davant del monument que recorda les víctimes del metro, situat sobre la corba on es va produir el sinistre, en plena calle San Vicente Mártir i a pocs metres de l’estació ferroviària de Joaquín Sorolla.
En este lloc celebraran el pròxim 3 de juliol un un acte d’homenatge, en el qual en esta ocasió els acompanyaran les tres associacions de víctimes de la DANA del 29 d’octubre de 2024, que també ha sacsat la societat valenciana.
Aprendre a viure amb l’absència
El primer president de l’associació de víctimes del metro, entre 2006 i 2008, va ser Enric Chulio. Recorda que, per a ells, no hi ha diferència entre este i altres aniversaris, que afronten com un moment de commemoració i memòria compartida.
Chulio afirma que, amb el pas del temps, s’aprén a viure amb l’absència de la persona morta. En el seu cas, la seua dona, Maribel, va morir en l’accident, i eixa falta continua present encara que ell haja après a conviure-hi.
Sobre el treball de l’associació, el definix com molt dur i molt pesat. Admet que personalment no sap com ho va resistir durant aquells primers anys d’activisme constant i exposició pública.
El també primer president de l’AVM3J recorda que tenia clar que no podia quedar-se a casa davant la falta de resposta de les autoritats valencianes. Segons explica, no es podia conformar i va sentir l’impuls d’eixir a protestar i a organitzar-se amb altres afectats.
Chulio reconeix que la DANA de València de 2024, en la qual van morir 230 persones, el va remoure profundament. Considera inevitables les connexions, perquè veu que es repetixen actituds de qui governa.
Segons indica, torna a aparéixer la negativa a assumir responsabilitats, les reaccions tard i mal i la resistència a rectificar l’error. Per això veu paral·lelismes clars entre les experiències de tots dos col·lectius de víctimes.
Releu entre col·lectius de víctimes
Beatriz Garrote, que va presidir l’AVM3J entre 2008 i 2015, considera que la ferida de l’accident està bastant sanejada. Explica que, després d’uns inicis en què es van sentir totalment abandonats i molt sols, la situació ha canviat.
Recorda que, en aquell moment, van rebre un carpetot polític i judicial que atribuïa tota la culpa al maquinista. Després d’huit anys de mobilitzacions constants i d’un esforç sostingut, assegura que ara se senten reparats.
Garrote lamenta que, dues dècades després, la resposta del Govern valencià davant una altra desgràcia, la DANA, siga la mateixa. Denuncia que s’estiga repetint la dinàmica de menysprear les víctimes, intentar criminalitzar-les, separar-les, desacreditar-les i mirar cap a un altre costat, sense assumir responsabilitats.
Afirma que els unixen moltes coses amb les víctimes de la DANA i que, per això, compartiran l’acte del pròxim dia 3 de juliol. D’esta manera, volen visualitzar un front comú de col·lectius que reclamen veritat, justícia i reparació.
Beatriz Garrote també considera que entre les associacions de víctimes hi ha com un testimoni de relleus que es va passant d’unes a altres. Explica que, en el seu dia, a les del metro les van ajudar, reconfortar i guiar les víctimes del Yak 42 i del 11M.
Amb el temps, elles mateixes van acompanyar després altres col·lectius, com les víctimes de l’accident de Spanair de 2008 o les de Madrid Arena de 2012. D’esta manera s’ha anat teixint una xarxa de suport mutu entre afectats per grans tragèdies.
Un balanç positiu amb una espineta
Rosa Garrote presidix l’associació des de 2015. L’AVM3J continua activa, encara que té poca activitat des que en 2020 es va dictar la sentència que va condemnar quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV).
Segons explica, l’associació es dissoldrà quan es repare el monument amb 43 rellotges blancs i 7 de negres, instal·lat al lloc on es va produir l’accident. Este espai s’ha convertit en un símbol de memòria per a familiars i amistats de les víctimes.
D’estos anys Rosa Garrote trau un balanç positiu. Destaca haver demostrat que els moviments ciutadans servixen per a alguna cosa, encara que el camí siga molt dur i molt llarg en el temps.
Per a ella, sempre val la pena lluitar per allò en què es creu. Considera que l’experiència de l’AVM3J ha deixat una petjada clara en la societat valenciana i en la manera d’entendre els drets de les víctimes.
No obstant això, reconeix que els queda una espineta. Esperaven que el seu dolor servira perquè ningú més patira el mateix maltractament institucional, però veuen que la història es repetix amb les víctimes de la DANA.
Admet que els primers anys de la associació van ser molt durs, amb moments difícils de soledat i impotència. Recorda especialment les seues concentracions mensuals en la plaça de la Verge de València, que van mantindre durant anys com un ritual de denúncia i homenatge.
Finalment, amb l’acord judicial pel qual quatre exdirectius de FGV van reconéixer la seua responsabilitat, també es va netejar el nom de l’associació. Segons apunta, aquell reconeixement va suposar un punt d’inflexió per a molts familiars.
Tant Rosa com Beatriz Garrote s’emocionen quan recorden la seua germana Maika, que va morir en l’accident. En aquell sinistre, la seua neboda Violeta va resultar ferida i també forma part de la memòria familiar que compartixen.
Assenyalen que el vinté aniversari és, per a elles, un número més, però alhora un moment especial. Expliquen que el viuran acompanyades d’associacions germanes i amb l’objectiu de no oblidar el que va passar.
A més, volen aprofitar este any per a recordar que, si es vol, es pot. Amb eixe missatge, les expresidentes i l’actual presidenta de l’AVM3J animen altres víctimes a organitzar-se i a no renunciar als seus drets, encara que el camí siga llarg i dolorós.
