Giuliano Bevilacqua, fotògraf italià de 85 anys afincat a Alacant i autor de la icònica imatge de la ‘Mà de Déu’ de Diego Armando Maradona, tornarà este diumenge a una final del Mundial, a Nova York, amb l’objectiu de captar una nova fotografia immortal.
Este veterà fotoperiodista viu el seu setzé Mundial de futbol, després de més de seixanta anys de trajectòria darrere de la càmera. Al llarg d’este temps també ha cobert trenta edicions dels Jocs Olímpics, entre estiu i hivern, i molts dels grans esdeveniments esportius de les últimes dècades.
Aquell 22 de juny de 1986, a l’Estadio Azteca de Ciutat de Mèxic, la seua càmera va capturar un dels instants més recordats de la història del futbol. La imatge de Maradona marcant amb la mà davant Anglaterra forma part ja de la memòria col·lectiva dels Mundials. S’ha situat al costat d’altres fotografies mítiques, com la celebració de Marco Tardelli en la final d’Espanya 1982, Pelé a muscles després del seu tercer Mundial en 1970 o Johan Cruyff protestant a l’àrbitre en la final d’Alemanya 1974.
‘No vaig vore la mà fins que vaig revelar la foto a l’hotel’, rememora Bevilacqua. Recorda que, en aquella època, treballaven amb carrets i no podien comprovar el resultat de cada tir en el moment.
‘Si no revelaves, no sabies quin material gràfic tenies. Al camp vaig vore alguna cosa rara en la jugada, però no va ser fins a la nit, a l’hotel, quan vaig revelar, que me’n vaig adonar’, conta. ‘És veritat que es van escoltar comentaris, però jo no vaig vore la mà fins que vaig revelar les fotos’, insistix sobre la famosa ‘Mà de Déu’ amb què Maradona, simulant colpejar amb el cap, va burlar el porter anglès.
La fotografia va quedar per sempre lligada a un partit carregat de tensió per la Guerra de les Malvines, que havia esclatat només quatre anys abans. Segons admet, les ferides seguien obertes, sobretot al bàndol argentí. ‘Aquell partit va anar molt més enllà d’un simple pols esportiu per entrar en les semifinals del torneig’, remarca.
Per a Bevilacqua, la celebració de Maradona també va tindre una lectura simbòlica. ‘Era una revenja pel robatori de les illes’, afirma sense embuts. Minuts després d’aquella acció, el seu objectiu va capturar una altra obra mestra del geni argentí: Maradona ‘va regatejar a mitja selecció anglesa’ per marcar ‘el gol del segle‘, recorda amb passió.
Del carret al món digital
La vida de Bevilacqua ha estat marcada pels viatges i pels canvis. Primer va treballar com a banquer al seu país natal. Després es va traslladar a Suècia, on va descobrir la fotografia com la seua autèntica vocació, encara que no va sentir que fóra la seua casa definitiva.
Fa quaranta anys que viu junt a la platja de la Albufereta, a Alacant, amb la seua esposa espanyola. ‘A Suècia feia aleshores molt de fred sempre, no com ara. Primer em vaig enamorar d’Águilas (Múrcia) i de la Mediterrània. Però Alacant tenia aeroport prop i això era clau per comoditat per als meus viatges’, explica.
En la seua vivenda alacantina, aprofita un descans entre la seua primera etapa de treball en este Mundial i el seu pròxim desplaçament. Ja ha cobert partits d’Espanya, Brasil, Argentina o França, i reflexiona sobre una professió que ha canviat de manera radical.
‘Hem passat del carret al digital. Ara és més còmode i treballem millor’, assenyala Bevilacqua. Recorda els Jocs Olímpics de Sydney 2000 com un dels grans punts d’inflexió tecnològics per al seu ofici.
Malgrat això, mira al futur del fotoperiodisme amb certa inquietud. ‘Compare el que faig amb les tendes de barri, que cada vegada en queden menys perquè se les han engolides els supermercats’, lamenta.
Bevilacqua gaudix del respecte de companys de diferents generacions dins d’un gremi que definix com ‘molt competitiu’. ‘Els jóvens em respecten prou, però els veterans haurien de fer-ho més’, opina.
Pedri contra Messi en la final somiada
Malgrat la seua edat, l’italià no pensa a penjar la càmera, encara que ara selecciona millor destins i treballs. ‘Mentres ho permeta la meua salut, ací seguiré’, assegura.
Sí que denuncia que les condicions per als fotògrafs independents han anat empitjorant. ‘Abans, la FIFA, per exemple en el Mundial d’EEUU de 1994, donava facilitats als periodistes per als desplaçaments, com descomptes en bitllets de tren i allotjaments, però ara només pensa a recaptar’, critica.
Afirma que el Mundial de Catar de 2022 va ser ‘el més còmode’ per a treballar, per la proximitat entre estadis i la facilitat de moviments. Ho contraposa al format actual, amb seus repartides ‘en tres països que, a més, són gegantins’. ‘En Catar podies arribar a temps a tot en amb prou faenes una hora’, apuntala.
De cara a la final de diumenge a Nova York, tornarà a buscar una imatge per a la història. Somia amb una final entre Espanya i Argentina. ‘M’encantaria vore Pedri contra Messi. I que guanye el millor’, confessa.
No amaga la seua simpatia pel Barcelona i pels seus jugadors, alguna cosa que atribuïx a ‘allò bé’ que, diu, l’han tractat sempre. L’italià es rendix al capità argentí. ‘Messi és el número u i vore’l guanyar el Mundial en Catar després d’una gran carrera va ser emocionant’, afirma.
Quatre dècades després de la ‘Mà de Déu’, el fotògraf que va immortalitzar aquell moment històric tornarà a col·locar-se este diumenge darrere de la càmera a Nova York. Giuliano Bevilacqua continua perseguint eixa nova imatge eterna que quede gravada per sempre en la memòria de l’esport.
