The Waterboys han transformat este dijous el Roig Arena de València en la seua idea de pub perfecte. Davant més de 4.000 persones, la banda britànica ha oferit quasi tres hores de folk irlandés, èpica celta, fusió country i molt de rock clàssic. Ha sigut l’únic concert que el grup oferirà enguany a Espanya, convertit en una gran festa col·lectiva ballable i amb la dosi justa de nostàlgia.
El grup liderat per l’incombustible Mike Scott, de 67 anys, ha tornat així a una de les seues places fixes. València s’ha consolidat com una parada habitual en les seues gires per l’Estat, i el públic ho sabia. Molts assistents esperaven un viatge musical pel seu repertori més emblemàtic, i la banda ha correspost amb una sessió intensa i molt celebrada.
Un viatge pel temps i per Irlanda
El recital ha tingut com a excusa principal la revisió, amb material inèdit, d’un dels seus discos més icònics, ‘Fisherman’s blues’. Eixe treball, publicat en 1988, va tindre èxit de crítica i de públic. Des d’aleshores s’ha convertit en una mena de maleta inacabable de cintes amb centenars de cançons, versions i preses alternatives gravades durant quatre anys de residència de Scott i la banda a Irlanda.
Eixa estada irlandesa es va fondre amb el grup en una explosió creativa. El concert de València ha buscat precisament reconnectar amb aquell esperit, marcat per la natura, les tradicions cèltiques i una barreja de devoció popular i festa desbocada. L’univers de ‘Fisherman’s blues’ ha sigut el nucli de la nit, amb un viatge imaginari a una Irlanda ancestral i marinera.
En els últims anys s’ha anat publicant part d’eixe material inèdit. El més recent s’ha condensat en el triple disc ‘Atlantic rain’, acabat de llançar. D’este treball ha sonat ‘Come back to Galway’, amb tota l’èpica celta possible i el violí prodigiós de Steve Wickham. Wickham, mà dreta de Mike Scott, ha sigut clau en esta festa folk on han confluït tradicions, paisatges, llegendes, experiències vitals, divinitats paganes i molta gresca compartida.
Com que el concert s’ha basat en l’esperit de ‘Fisherman’s blues’ i la seua continuació lògica, ‘Room to roam’, el repertori ha revisitat bona part d’eixa etapa. Han sonat peces com ‘We will not be lovers’ o ‘Strange boat’. També han recuperat el ‘Sweet thing’ de Van Morrison, junt amb ‘When will we be married?’, ‘How long will I love you’, ‘The Raggle Taggle Gypsy’ o ‘The stolen child’.
L’espectacle ha inclòs igualment un viatge al passat del grup. Des dels primers huitanta, amb ‘A girl called Johnny’, fins a la seua etapa més èpica amb ‘The whole of the Moon’, ‘Don’t bang the drum’ o ‘The Pan Within’. Esta última cançó continua sent tot un himne ‘remember’ molt reconegut a casa nostra. També han repassat els noranta amb ‘Glastonbury song’, que ha funcionat com un pont cap al bloc central dedicat a Irlanda.
Moments de catarsi i convidat de luxe
Tal com s’esperava, els moments de màxima catarsi col·lectiva han arribat amb ‘And a band on the ear’ i, sobretot, ‘Fisherman’s blues’. En eixos minuts, el Roig Arena s’ha convertit en una comunió festiva que semblava no acabar mai. L’univers celta, l’imaginari marítim i rural, els amors i desamors i l’èpica irlandesa han transformat el pavelló en un escenari molt pròxim al poble d’Innisfree que John Ford va immortalitzar en ‘El hombre tranquilo’.
El convidat d’esta cita ha sigut el cantautor, escriptor i activista polític estatunidenc Steve Earle. Durant mitat del recital s’ha convertit en un ‘waterboy’ més i ha aportat una capa addicional de country i folk nord-americà. Ha defensat el seu propi llegat amb mitja dotzena de cançons en solitari, encara que el públic esperava sobretot vore Mike Scott com a mestre de cerimònies rock.
Scott ha combinat el seu sempitern barret vaquer amb poses de estrela del glam. Ha alternat moments d’intimisme acústic al piano amb demostracions de virtuosisme a la guitarra. La seua presència escènica ha confirmat que continua en plena forma malgrat la llarguíssima trajectòria.
Segons es recorda al voltant del músic, Scott és un apassionat de la poesia de Yeats i un melòman incansable. A més, alguns seguidors el descriuen com ‘azote de Trump’ i ‘trovador deslenguado’ en xarxes socials. Fins i tot hi ha qui assegura haver-lo vist corrent de matí pels Jardins del Túria abans del concert.
Després del que s’ha viscut al Roig Arena, tot indica que a Mike Scott li queda encara molt rock per compondre, interpretar i compartir. El músic continuarà rebuscant en eixa maleta inacabable de cintes de l’època irlandesa. D’allí va nàixer aquell blues del pescador que no volia sostres que l’oprimiren, només navegar sota un cel estrellat. I, a València, eixe esperit ha tornat a omplir un pavelló convertit per unes hores en el pub dels seus somnis.
