El geògraf de la Universitat de València Javier Berenguer ha advertit que l’abandó rural ha convertit moltes zones en una ‘mecha forestal ininterrompuda’, la qual cosa dispara el risc d’incendis en la frontera entre les àrees habitades i el monte, especialment a la Comunitat Valenciana.
Investigador del Departament de Geografia de la Universitat de València, Berenguer està especialitzat en anàlisi territorial i risc. El seu treball sobre la geografia del foc explica per què una mateixa onada de calor pot tindre conseqüències molt diferents segons el territori que troba al seu pas.
Segons assenyala, ‘les condicions ambientals del moment juguen un paper crucial, però no són suficients per elles soles per a explicar el risc d’incendi al complet’. Per això remarca que el perill final depén també de com està organitzat el territori.
Entre els factors que incrementen el risc cita la continuïtat de la vegetació, l’abandó agrícola, l’acumulació de biomassa, l’existència de vivendes disperses i la dificultat d’accés per als equips d’extinció. Tots estos elements poden facilitar que un foc avance sense obstacles durant quilòmetres.
Berenguer il·lustra esta idea amb una imatge molt directa: ‘El calor encén la mecha. La geografia decidix si eixa mecha recorre dos metres o dos mil hectàrees’. En el cas del territori valencià, apunta que l’abandó paulatí de nombrosos cultius ‘ha ocasionat la colonització progressiva de les parcel·les per matolls i arbrat, connectant-les amb les masses forestals pròximes’.
Així, ‘on abans hi havia bancals, horts i camins transitats —una alternança d’usos que interrompia l’avanç del foc— hui hi ha una superfície homogènia i contínua‘. Per al geògraf, ‘és el que en esta sèrie es coneix com una mecha forestal ininterrompuda: capaç de conduir el foc durant quilòmetres sense que res el frene’.
El paper de la despoblació i la gestió del paisatge
Berenguer matisa que no es pot ‘parlar d’una causalitat automàtica i directa entre la despoblació i els grans incendis moderns’. Segons explica, ‘l’èxode rural retira a qui mantenia el territori obert, cosa que deixa més biomassa acumulada i menys vigilància local’, però insistix que ‘la severitat final depén també de la meteorologia, la topografia i la gestió forestal’. Per això sintetitza que ‘la despoblació no provoca directament els incendis, però sí que pot generar territoris més vulnerables a ells’.
Front a este paisatge homogeni, la geografia del foc reivindica el mosaic paisatgístic. Este concepte defineix ‘un territori compost per diversos usos i cobertures —cultius, pasturatges, boscos, matolls, nuclis habitats i espais oberts— distribuïts de manera heterogènia’, resumeix Berenguer.
Eixa diversitat ‘introduïx discontinuïtats en el combustible disponible, cosa que reduïx la velocitat i la intensitat amb què el foc es pot propagar’. Un bancal cultivat, un pasturatge o un camí mantingut actuen, segons el geògraf, ‘com un tallafocs viu: l’activitat rural sostinguda no és un annex del paisatge, és infraestructura de protecció civil’.
No obstant això, Berenguer aclarix que ‘això no significa que el monte dega quedar net’. Afig que ‘un dels mites que més urgeix desmuntar és precisament este: hi ha diferències entre eliminar vegetació i gestionar la vegetació’. També qüestiona ‘l’altre bulo recurrent, que els incendis es provoquen per a recalificar i urbanitzar terrenys cremats’, que considera ‘una explicació fàcil, senzilla, ràpida i simple per a un problema molt més complex’.
El geògraf destaca que la frontera entre les zones habitades i el monte s’ha tornat especialment difusa a la Comunitat Valenciana per la presència d’urbanitzacions dins del bosc. Esta situació crea una interfície molt vulnerable entre vivendes i vegetació combustible.
Segons descriu, ‘les vivendes, les infraestructures i la vegetació combustible interactuen molt pròximes entre si’. Per això adverteix que ‘el problema no és només que el foc arribe a més vivendes’. La simple existència d’eixes cases ‘obliga a prioritzar la protecció de persones i béns, la qual cosa pot limitar les operacions directes d’extinció del front real de l’incendi’.
Berenguer recorda també que molts incendis tenen origen en comportaments quotidians ‘aparentment menors: una burilla mal apagada, maquinària que produïx espurnes, un vehicle estacionat sobre herba seca, una barbacoa en lloc no autoritzat’. Per això considera clau que ‘absolutament tot el món respecte les restriccions en jornades de risc extrem i conega les vies d’evacuació‘.
Per al geògraf, el repte final és una qüestió de calendari. Assenyala que ‘deguem deixar de tractar els incendis com a esdeveniments exclusivament estivales’. Recorda que l’hivern i la primavera són ‘els períodes perfectes per a gestionar la vegetació, mantindre camins, revisar plans d’evacuació i formar la població’.
A eixes tasques afig ‘una assignatura pendent: incorporar el risc d’incendi a la planificació urbanística d’una manera clara, evident i vinculant, en lloc de descobrir-lo quan ja crema’. D’esta manera, defensa que la prevenció es repartisca durant tot l’any, amb una gestió activa del territori que reduïxca la longitud d’eixa mecha forestal que hui alarma els experts.
