La situació de falta d’infermers/es per a cobrir les vacances és generalitzada als hospitals i centres de salut de la Comunitat valenciana, però és especialment dramàtica en les residències públiques de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives on les pròpies professionals demanen ajuda per a trobar companys/yes per tots els llits, i fins i tot llançant missatges desesperats en grups de WhatsApp.
Des del Col·legi d’Infermeria de València estem assistint estupefactes a una carrera desesperada dels centres i de les seues gerències per a contractar infermers/es, utilitzant per a això qualsevol plataforma, una cosa inaudita fins a aquest moment. Aquesta falta d’infermers/es a més pot espentar al fet que es disparen els casos d’intrusisme professional, amb el risc que això comporta.
En tota la Comunitat València existeixen 10 residències públiques que depenen de la vicepresidenta primera del Consell, Aitana Mas, i en la majoria s’estan trobant problemes per a trobar personal que cobrisca les vacances. En concret, a Alacant hi ha cinc: RPMD Alacant, RPMD Mariola, RPMD Torrevieja, RPMD La Florida i RPMD Pintor Emilio Sala. A Castelló dos: RPMD Lledó i RPMD Borriana, i a València tres: RPMD Aldaia, RPMD Carlet i RPMD Silla.
Un escull que, de moment, aquests centres geriàtrics han resolt posant pegats i recorrent a personal de reforç Covid (que només hauria de cenyir-se a reforçar les necessitats sorgides per la pandèmia). No obstant això, aquests/es professionals estan cobrint vacants estivals per falta d’infermers/es i deixen a les residències públiques sense reforços per a poder oferir de forma adequada els protocols Covid de cada centre.
Per si no fos prou, durant el període estival manquen del suport que s’enviava des de la Conselleria de Sanitat. Una contrarietat que se suma a l’aparició de brots de contagis, per la qual cosa la càrrega de treball de les escasses infermeres que donen servei es multiplica.
A aquests inconvenients se suma el fet que, en moltes residències, sobretot les xicotetes, hi ha llocs assistencials que es consideren no substituïbles en vacances com a metges, fisioterapeutes o psicòlegs. És a dir, aquests professionals directament no es consideren substituïbles. Estar sense metge en la residència, suposa una sobrecàrrega de treball per a Infermeria, que assumeix algunes funcions com a tràmits amb farmàcia, resultats d’analítiques, etc.
D’igual manera, romandre durant l’estiu sense fisioterapeuta deriva en un empitjorament de la mobilitat i augment del risc de caigudes, ja que en les persones majors s’evidencia la falta d’exercici en la seua activitat diària. En el cas de mancar de psicòleg, la Infermeria acaba assumint algunes funcions que serien d’aquesta professió.
En el cas dels TCAE (Tècnics en Cures Auxiliars d’Infermeria), a efectes reals, tampoc se substitueix tot el seu personal de vacances, fent que es cobrisquen períodes a manera interna amb els contractes Covid, no tenint per tant de reforç d’aquesta categoria durant l’estiu. Per tant, Infermeria acaba ajudant en tasques com a alimentació o canvi de bolquers, per exemple, perquè l’atenció als residents es ressenta el menys possible. Encara que, per descomptat, els més perjudicats són els residents als qui no se li pot oferir l’atenció necessària de manera adequada.
S’ha de tindre present que la pressió assistencial ha empitjorat durant els últims anys en els centres de majors sense que es prenguen mesures necessàries per a solucionar la falta crònica de personal, malgrat les constants reclamacions que es porten fent des del sector sociosanitari d’Infermeria.
El Col·legi d’Infermeria de València ha constatat amb infermers/es d’aquests centres de majors dependents que cada vegada resulta més difícil trobar personal per a les residències perquè són molt pocs els/les professionals que estan disposats/des a treballar en els centres dependents de la Conselleria d’igualtat i polítiques inclusives abans Benestar Social per les pèssimes condicions laborals.
Encara que el problema essencial és que les infermeres de residències, paradoxalment, manquen de la consideració de personal sanitari perquè no pertanyen a la Conselleria de Sanitat. Aquestes infermeres estan adscrites a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Una circumstància que suposa pitjors condicions laborals en aspectes professionals, remuneració econòmica, formació, reconeixement, desenvolupament o mobilitat.
Les hores treballades de les infermeres de residència tampoc es valoren igual: L’exemple és que mentre una hora nocturna en Sanitat es comptabilitza com 1,25 hores a l’efecte de jornada laboral anual, a les infermeres dependents d’Igualtat els compten les hores de les nits igual que les hores de dia. Si es té en compte que treballen de mitjana una nit a la setmana, al final de l’any han treballat 130 hores més de jornada anual que les infermeres de Sanitat.
Tots aquests greuges professionals es produeixen perquè la Conselleria d’Igualtat ofereix unes condicions de contractació diferents de les de Sanitat, amb menor flexibilitat i major burocràcia. Un exemple es troba en la dificultat per a substituir dies solts d’assumptes propis, ingressos familiars, etcètera. D’aquí ve que una gran part de les jornades laborals es realitzen amb serveis mínims, amb el desgast físic i mental que comporta. Segons el perfil professional, a vegades tarden diversos mesos, fins i tot un any o més a contractar a algú. A més, cal afegir la burocràcia de la Conselleria d’Igualtat que genera que, en moltes ocasions, els substituts tarden fins a 3 mesos a començar a cobrar el seu sou.
D’altra banda, les infermeres en els centres de majors dependents han d’assumir un nivell de responsabilitat molt superior al que es té en qualsevol centre sanitari. En la majoria dels casos, a les vesprades, nits i caps de setmana, les infermeres assumeixen la funció de màximes responsables de la residència, no únicament de la salut dels residents, sinó de resoldre qualsevol mena d’incidència: Des de la gestió de personal, fins a evacuar la residència en cas de necessitat. Està responsabilitat ni està reconeguda ni es compensa econòmicament ni de qualsevol altra forma.
Per tot això, com pensa el Consell fer front al canvi generacional d’infermeres garantint alhora la prestació de cures? I amb major urgència encara, està garantit cobrir el 100% de les vacances de les infermeres aquest estiu? Des del Col·legi d’Infermeria de València el tenim clar: és necessari de manera inajornable la posada en marxa i desenvolupament d’un Pla de Recursos Infermers que millore les condicions de les professionals (en tots els àmbits); que preveja i evite situacions com les que s’estan vivint aquest estiu; que garantisca el relleu generacional; i que pose límit als possibles casos d’intrusisme.
