L’ens normatiu del valencià inclourà ‘dana’ en la pròxima actuació del ‘Diccionari Normatiu’
VALÈNCIA, 30 (EUROPA PRESS)
La barrancada que el 29 d’octubre de 2024 va devastar gran part de la província de València i va costar la vida a més de 220 persones ha introduït en les converses quotidianes termes referits a la tragèdia. Dana, campa, fang o desastre són algunes d’estes paraules que, segons l’Acadèmia València de la Llengua (AVL), han «irromput en les nostres vides» i que ara l’ens normatiu del valencià estudia i incorpora al seu corpus lingüístic.
De fet, la pròxima actualització del ‘Diccionari Normatiu Valencià’ contemplarà ‘dana’, resultat de la lexicalització de la sigla DANA, que ja estava en el Portal Terminològic Valencià, i que significa ‘depressió aïllada en nivells alts’.
L’AVL assenyala que abans s’usava ‘gota freda’, però defensa que «la terminologia es renova constantment per a intentar ser més precisos». «Als usuaris de la llengua ens és igual que es diga d’una manera o una altra. L’única cosa que voldríem és que ens avisaren amb la suficient antelació quan es preveja que puga produir un fenomen meteorològic tan destructiu», reflexiona en un dels seus articles de ‘La paraula del dia’.
Com a curiositat, exposa que la paraula va ser encunyada per l’Agència Estatal de Meteorologia en «un vetlat homenatge al meteoròleg Francisco Garcia Dana, que va exercir com a cap del Centre de Predicció de l’Institut Nacional de Meteorologia, precedent de l’actual Aemet».
Indissolublement lligada a la ‘dana’ apareix ‘campa’, un vocable que l’AVL qualifica d'»emergent». De fet, des del 29 d’octubre l’ús s’ha disparat. Els buscadors d’internet així ho certifiquen, ja que si es consulta ‘dana + campa’ sorgixen 12.900.000 resultats.
En els resultats s’entremesclen el castellà i el valencià amb una constant compartida: «‘campa’ apareix associada a ‘dana’. «Quasi es podria dir que s’han constituït en parella de fet», apunta l’AVL. «Són castellanes o valencianes? Les paraules no són propietat de ningú. Només dels usuaris que les gasten», postil·la.
L’ens normatiu explica que l’origen de ‘campa’ és «dubtós». No és una paraula nova, ja que ja existia tant en valencià com en castellà, però també és cert que en el sentit concret amb que s’ha estat usant en els últims mesos no consta en els diccionaris.
En valencià apareix registrada la locució ‘terra campa’. La primera compilació lexicogràfica on va aparèixer és el ‘Vocabulario valenciano-castellano’ de Josep Maria Cabrera (1868) que donava com a equivalent castellà ‘erial’. En espanyol, ‘tierra campa’ apareix prèviament en el ‘Nuevo diccionario de la lengua castellana’, de Vicente Salvá (1846), la qual cosa podria portar a pensar que es tracta d’una locució castellana calcada després en valencià. Però hi ha algunes dades que contradiuen esta primera hipòtesi, advertixen els especilistas.
En primer lloc, que l’autor del diccionari, Vicente Salvá, era d’origen valencià. Reconeixen que no és una dada determinant, i menys tenint en compte que el lexicògraf va viure a Alcalá d’Henares, Mallorca, i posteriorment, a causa del seu compromís amb la causa liberal, va haver d’exiliar, primer a Londres i després a París. No obstant açò, les dades biogràfiques són útils per a comprendre la filosofia, impregnada del caràcter pragmàtic de l’anglès, amb què va elaborar el seu diccionari. Segons diu la portada, comprén l’última edició íntegra, molt rectificada i millorada de la publicada por l’Acadèmia Espanyola, i unes vint i sis mil veus, accepcions, frases i locucions.
Una d’estes innovacions era precisament ‘tierra campa’. Potser l’havia sentit així en castellà, o potser li resultava coneguda perquè l’havia escoltat en valencià. El que sí es pot constatar és que ‘tierra campa’ no apareix ni una sola vegada en el Corpus Diacrónico del Español, amb 250 milions de registres, amb documents que van des dels inicis de l’idioma fins a l’any 1974.
Però realitzant una prospecció per altres vies, es troba documentada l’expressió en 1821 en la ‘Gaceta de Madrid’, antecessor de l’actual BOE, on, en relació a la venda d’una propietat, es diu que «cuenta con 49 jornales de tierra campa». És rellevant aclarir que la propietat era la masia de l’Espinar, vila de Llíria on havia mort, temps arrere, Germana de Foix, virreina de València, i que en aquell moment estava adscrita al monestir de Sant Miquel dels Reis, seu actual de l’AVL. Coses del destí.
Quant a la locució valenciana ‘terra campa’ sí apareix documentada en textos antics. La primera vegada, en 1360; concretament, en un document d’embargament i venda d’un alberg del municipi d’Alboraia. I d’este ús reiterat de ‘terra campa’ en valencià al llarg dels segles és fàcilment comprensible que es passara a dir ‘campa’ amb valor nominal. Igual que s’ha arribat a mòbil o a portàtil a partir de les locucions nominals telèfon mòbil i ordinador portàtil.
El significat de la paraula ha tingut un caràcter genèric. En essència, és un terreny pla, sense conrear, al que és possible donar múltiples usos. Per açò, un dels sentits campa, a partir de les necessitats actuals, ha sigut emmagatzemar automòbils durant algun temps per a portar-los o per a vendre’ls.
«NECESSITATS QUE SORGEIXEN A CADA MOMENT»
Per a l’AVL, «no hi ha cap raó per a pensar que campa és un castellanisme, ja que els indicis apunten més bé en la direcció contrària». «És més probable que el seu ús en castellà siga un valencianisme, encara que tampoc importa massa. La llengua, la nostra i totes, funcionen així. Prenent paraules d’ací i d’allà per a expressar les necessitats que sorgeixen a cada moment», assevera l’AVL.
A més d’este article publicat hui per l’Acadèmia, i que arreplega Europa Press, des de la jornada de la dana la institució ha triat com a paraula del dia altres dos relacionades amb les inundacions. Així, el 5 de novembre va reflexionar sobre l’etiologia de ‘desastre’, que ja apareix documentada en el segle XIV, associada en tota classe d’infortunis: guerres, homicidis, incendis o altres esdeveniments calamitosos.
Però, al territori valencià, els desastres estan especialment associats a les pluges torrencials. Entre els més recents, la riuada del 57, la pantanada del 82 i, ara, el desbordament del riu Magre. «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa», cantava Raimon.
Al valencià ‘Desastre’ va arribar de la forma homònima de l’occità, que al seu torn l’havia pres de l’italià ‘disastro’, formada per la combinació del prefix pejoratiu ‘dis-‘ i el substantiu ‘astro’. En llatí, la forma ‘disastrum’, formada a partir del grec ‘ástron’, s’usava per a designar una ‘observació astronòmica. La disgregació d’un cos celeste s’interpretava com un auguri de desgràcies i catàstrofes. De fet, com a petjada d’aquella tradició cultural encara diem d’algú que ha nascut amb bona o mal estel, volent indicar ‘que té bona (o mala) sort’.
I el 21 de de novembre va reflexionar sobre ‘fang’, «quasi una senya d’identitat per als valencians» i procedent del germànic ‘fani’. La seua primera referència documentada es remunta a 1280 –amb la grafia ‘fanch’, pròpia de l’època– en una anotació del Llibre de la Cort del Justícia de València. I usada per a al·ludir a comportaments deshonestos, aparce en un sermó de sant Vicente Ferrer de 1410, on insta els feligresos a «del fanch de la luxúria».
