Les propostes, projectes o aportacions a la normativa del valencià per al foment d’un model de valencià natural, assimilable i practicable per una gran majoria de valencianoparlants o valencianoaprenents, sovint són desqualificats per destacats representants de l’elitisme lingüístic, fomentador del model artificiós imperant en el món universitaris, en l’ensenyament i en altres àmbits literaris o de mitjans de comunicació. Algun representant d’eixe sector estigmatitza eixe model, més acostat a la parla, com una forma de vulgaritzar el valencià.
Segons alguns alts representants d’eixe sector, paraules com almorzar, artiste, assentar-se (persona), buscar, cult, defendre, este, gastar, juí, lladrit, llanda, nuc, nuet, peçó, poregós, quadro, servici, tapó, vacacions, verdader, viudo, xuplar, i més de mil més són vocables i construccions lingüístiques vulgars o secundàries, convertixen en vulgar la parla valenciana.
Si promocionar l’ús d’eixes paraules i expressions i no penalitzar-lo és vulgaritzar esta llengua, això vol dir que esta parla i la del català occidental són ja parlars vulgaritzats. El valencià és, per tant, segons eixa visió, una parla vulgar.
Però, seguint l’estela de Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Josep Giner i altres, i el mestratge de molts lingüistes actuals, i dins de les magnífiques aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, cada vegada més, trobem textos que adopten eixe valencià entenedor i practicable que no ignora veus i expressions pròpies del valencià genuí, apartat del valencià acadèmic durant molts anys. A banda dels llibres d’estil i dels criteris lingüístics prescrits per a la RTVV i per la Subdirecció de Política Lingüística, aplicats en alguns mitjans de comunicació, que seguixen el patró lingüístic esmentat, la novel·la més venuda en valencià en els últims anys, Noruega, de Rafa Lahuerta, editada per Drassana, està escrita en eixe model entenedor i cult al qual em referisc. I aixina moltes altres des d’uns quants anys cap ací.
Tyrik i la societat ibèrica
Ara no fa molt de temps, entre estes, ha aparegut Tyrik, el príncep d’Ilercavònia, d’Alfons Pérez Daràs, Malparlat, editada també per Drassana, editorial que es distingix per afavorir i emprar, en les seues publicacions, el model lingüístic més propi i natural de la parla valenciana
Un llenguatge literari que inclou veus, construccions lingüístiques i formes que l’elitisme no les considerava normatives, però ara ja ho són, com ara la preposició a davant de complement directe, nom de persona o ser animat, “va alliberar a Artemisa”, “vas vore a Marrako”, arrere, assentats (persona), avant, este/esta, ma mare, ton pare, mentirós, monyo, nuet, unix, ferixen, vore, vos (davant de verb), “vos agrairia”, vullga i moltes més. Novel·la posseïdora d’un llenguatge ric i reconeixedor, tant del lèxic valencià genuí com del culte i literari.
Tyrik, el príncep d’Ilercavònia ens mostra que fa vint-i-tres segles, com sempre, ja hi havia bondat i maldat. I classes socials. La bondat la veiem en els diferents consells del pare de Tyrik a ell: “Tyrik, quan et faces major comprendràs que el més important no és valora pel que reps. El que realment importa ve d’altres llocs… Com l’amor que sents per ta mare, sense entendre`l”. “Ser digne és triar el bé, encara que coste un alt preu”.
La maldat la trobem en les morts, les armes, com a element omnipresent, i la mateixa crueltat en tota la Mediterrània. Junt amb els relats de conflictes, és especialment plaent el detall descriptiu de la imatge atractiva i atraient de Siskelu: “Siskelu és la dona més exhuberant que haja vist mai. I malgrat el que diu Urke, també -es extremadament elegant: combina la tradició edetana, rodetes al monyo i collarets, amb uns colors de cara que li atorguen un suggeridor punt sensual. Pestanyes en alt, línies negres vorejant els seus ulls verds, llavis del color del vi… tot a conjunt amb la pell radiant, un vestit senzill de lli lluent i una gestualitat libidinosa. El nas aguilenc li atorga una bellesa particular. Nauiba no mentia, sens dubte és una imatge divina”.
En el segle III aC, com sempre i com ara, era el món fantàstic el que justificava maldats i bondats a través dels déus i deesses en aquella època i molts segles després. Ara només hi ha un déu en cada religió, on cada una de les confessions té una sola divinitat, que és la verdadera, òbviament. Sempre hem viscut i vivim en la fantasia dels éssers del més allà.
Però en aquella època a ningun déu ni deessa se li atribuïa la possessió de la veritat, com també ocorria, més avant, a Grècia i a Roma fins que el cristianisme del déu únic va conquistar i “civilitzar” les societats més “avançades”, almenys espiritualment.
El paper diferent de les dones i dels hòmens també hi apareix, “Pel que fa al paper de les dones, Sal·lusti digué que eren qui s’encarregaren de la comunitat quan els guerrers partien a la lluita; i que cantaven i rememoraven les fites dels seus ancestres per a donar ànims als fills que se n’anaven a la guerra. També de les dones, en este cas les de classe alta, se’n diu que foren les depositàries de la mitologia i la memòria col·lectiva”. Com en totes les èpoques, en eixa també hi havia rics i pobres: ‘dones de classe alta’, ‘podríem parlar d’una societat d’elits de grans propietaris’.
Sobre la llengua ibèrica, en Tyrik s’especula sobre el parentiu lingüístic amb altres llengües o parles, especialment sobre l’eusquera i l’aquitana.
En la contraportada del llibre s’explica: “Segle III a.C. La península Ibèrica és un turbulent tauler de joc entre les principals potències del Mediterrani, Roma i Cartago. Enmig d’eixe xoc els pobles ibers lluiten per la supervivència de la seua cultura i la màgia ancestral que els protegix. Tyrik és un jove príncep ilercavó que s’enfronta a la pèrdua de l’Orbe Anyil d’Hystria, un objecte amb poders fabulosos que, de caure en mans enemigues, comprometria la supervivència de totes les civilitzacions iberes”.
Notes biogràfiques de l’autor i de les il·lustradores
ALFONS PÉREZ DARÀS (Nules, 1991) és el nom real de Malparlat, també conegut com @alfonselblue en xarxes, pioner del rap en valencià i creador de contingut divulgatiu en Tiktok i Instagram, així com membre dels guardonats pòdcasts Sentit Aràcnid i Baix la Lluna. Ha guanyat el Premi Ovidi de millor àlbum valencià de hip-hop per Sentimantral (2022) i el Premi Diafebus i de la Crítica dels Escriptors Valencians per la novel·la Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures (2023). Ha publicat també Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamula (2024).
ALBA LÓPEZ SOLER (Benissa, 1987) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i s’ha especialitzat en il·lustració, tatuatge, gravat i disseny. Té, a Benissa, el taller de tatuatges Llop Blanc.
SAIDA GRANERO PARRA (Benetússer, 1989) no ha deixat anar els llapis des de menuda. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i ha treballat fent il·lustració editorial i art per a videojocs. Actualment és dissenyadora de producte, té 3 gats i li falta espai per a totes les miniatures que pinta.
