El cancer infantil a Espanya presenta hui una taxa de supervivència del 84%, un salt notable respecte a dècades anteriors. Este progrés es recolza en assajos clínics internacionals, millors cirurgies i radioteràpia, diagnòstic molecular més precís i cures de suport més eficaços. L’objectiu ja no és només curar, sinó fer-lo amb menys toxicitat i adaptant la teràpia al perfil de cada pacient, amb la immunoteràpia i la medicina de precisió com a pilars en expansió.
Este avanç conviu amb un desafiament estructural: assegurar l’accés equitatiu a fàrmacs i tecnologies innovadores en tot el territori. El sistema sanitari públic garantix l’atenció, però la descentralització en 17 comunitats autònomes genera criteris distints i temps desiguals, la qual cosa pot obligar algunes famílies a desplaçar-se per a rebre opcions d’última generació.
A més, la millora de la supervivència fa imprescindible reforçar el seguiment a llarg termini. Molts supervivents de càncer pediàtric poden presentar seqüeles en l’edat adulta, com a reducció de la fertilitat, alteracions endocrines, problemes musculoesquelètics, escoliosis, trastorns metabòlics o mal neurocognitivo associat a uns certs tractaments. Identificar i previndre estes conseqüències requerix equips coordinats i circuits de transició ordenats cap a l’atenció d’adults.
Equitat i accés a teràpies
Garantir que tots els pacients tinguen les mateixes oportunitats de curació implica reforçar la xarxa d’unitats de referència i el seu treball conjunt amb centres satèl·lit. Estos nodes, amb major volum i experiència, faciliten decisions homogènies basades en evidència científica, reduïxen variabilitat i eviten desplaçaments innecessaris.
Espanya se situa en primera línia europea en accés a medicaments, cirurgia i radioteràpia d’alta tecnologia, i participa en plataformes i xarxes de referència de malalties rares. No obstant això, la igualtat efectiva en l’ús de teràpies innovadores encara és millorable. La complexitat de gestionar múltiples servicis regionals explica part de les diferències, per la qual cosa la coordinació entre societats científiques, administracions i famílies resulta essencial perquè les indicacions es regisquen per criteris clínics comuns.
Una prioritat addicional és l’atenció al grup adolescent. La franja de 15 a 18 anys no està completament registrada a nivell nacional, la qual cosa dificulta mesurar amb precisió la seua incidència i planificar recursos. El model recomanat passa per unitats transversals que integren equips pediàtrics i d’adults, amb suport psicosocial i espais diferenciats, adaptant l’assistència a les seues necessitats específiques.
Seqüeles, registres i investigacion
La reducció de la toxicitat marca el full de ruta. Es busca usar la quimioteràpia cada vegada menys i millor, limitant dosi i intensitat quan siga segur i substituint-la per estratègies més dirigides. L’enfocament és el d’un vestit a mida: ajustar la teràpia a la biologia del tumor, a l’agressivitat de la malaltia i al risc de recaiguda, tenint en compte com responen els òrgans del pacient per a minimitzar efectes a curt i llarg termini.
Els registres són una ferramenta clau. Des de 1980, el Registre Espanyol de Tumors Infantils oferix una cobertura superior al 95% en menors de 15 anys i permet conéixer amb fiabilitat la incidència i avaluar la supervivència. L’absència d’un registre nacional únic i complet, unida a la descentralització, reforça la necessitat de sistemes d’informació coordinats que faciliten la planificació i la investigació.
La investigació clínica és fonamental per a convertir l’avanç del laboratori en beneficis reals per als pacients. Encara que els recursos públics són limitats, l’impuls d’associacions i donants particulars ha permés sostindre projectes en tot el país. Per a millorar la participació en estudis europeus i mesurar resultats, la plataforma ECLIM-SEHOP, juntament amb el registre RETI-SEHOP, facilita el treball col·laboratiu i l’avaluació d’avanços. A això se suma l’alt nivell de preparació dels oncohematólogos pediàtrics a Espanya, que participen i lideren assajos internacionals i reclamen el reconeixement formal de l’especialitat.
La meta és ambiciosa i concreta: aconseguir el 100% de curació amb el menor mal possible. Per a això, serà determinant mantindre la cooperació entre centres, enfortir l’equitat territorial, consolidar els registres i accelerar la investigació en teràpies dirigides i immunoteràpies, sense perdre de vista que la quimioteràpia continuarà tenint un paper en determinats tumors.
