La Mostra de València-Cinema Mediterrani estrena este dimarts la pel·lícula ‘Les capes de la memòria’, un projecte col·lectiu de quinze estudiants de la Universitat de València que ret homenatge a la memòria i la resiliència després de la tragèdia de la dana. Amb la seua projecció en les Sessions Especials, el festival se suma al dolor i al record en la vespra del seu primer aniversari, transformant l’evocació del desastre en un gest cultural compartit.
Un dels danys menys visibles de la dana va ser la pèrdua de patrimoni fílmic i fotogràfic, tant professional com domèstic. Eixa desaparició de records materials va motivar a estudiants de Comunicació Audiovisual, Sociologia, Periodisme i Història de l’Art de la UV a implicar-se en un treball que convertix els àlbums en relats; aquelles imatges amb fang i humitat, que semblaven condemnades a l’oblit, recobren ara vida en pantalla.
De l’arxiu danyat al relat audiovisual
Impulsat per l’Acadèmia de Cinema i la Universitat de València, el projecte partix de les fotografies recuperades pel programa ‘Salvem els fotos’ de l’Àrea de Patrimoni de la UV. A partir d’eixe fons, l’equip ha escrit i muntat huit peces audiovisuals guiades pels cineastes Nuria Giménez, Sergio Oksman i Víctor Serna, amb un enfocament que resignifica el viscut sense abandonar el respecte a les famílies afectades.
Víctor Serna resumix la intenció del treball: ‘les obres transformen fotografies i àlbums familiars sepultats pel fang en relats cinematogràfics sobre la pèrdua, la memòria i l’esperança’. El cineasta subratlla també ‘la importància de la mirada jove com a motor de reconstrucció emocional i cultural’ i afig que ‘treballar amb eixe material ens ha recordat que la memòria també pot reconstruir-se a través de l’art’.
Cada imatge recuperada funciona com a testimoniatge de resistència i com a punt de partida per a una narració que unix passat i present. El pas de l’aigua i el fang va deixar petjades, taques i buits que els estudiants convertixen en llenguatge cinematogràfic, de manera que el mal físic de la foto es transforma en símbol i en estructura del relat.
La memòria familiar com a matèria de creació
Des de l’Àrea de Patrimoni de la UV, Marisa Vázquez de Ágredos destaca que ‘els alumnes, molts d’ells afectats també per la dana, han sabut convertir la tragèdia en creació, trobant bellesa i humanitat en les restes del desastre’. Sobre el procés creatiu, apunta: ‘En alguns casos es van acostar a la ficció o al documental autobiogràfic, però sempre des d’una interpretació personal, artística i respectuosa’. I afig: ‘Alguns van partir dels danys que la dana havia causat sobre les imatges, connectant el que quedava de les fotos i textures amb l’art contemporani; uns altres van explorar com el passat s’entrellaça amb el present. La idea era fomentar la creació contemporània a partir del material patrimonial de les famílies afectades’.
Els estudiants coincidixen en la intensitat del procés. ‘Va ser un procés molt íntim. Dialoguem molt sobre el que sentíem en veure les fotos i sobre com podríem transformar eixa emoció en històries que respectaren el dolor, però també parlaren d’esperança‘, assenyala una de les participants. Un altre estudiant resumix: ‘d’eixes converses van sorgir peces molt diverses, algunes més poètiques, altres més documentals, però totes amb la voluntat de donar un valor estètic i humà a alguna cosa que va ser molt tràgic’.
El treball va partir de casos reals. ‘Treballem amb una dona de Catarroja que havia perdut quasi totes les seues fotos. Les imatges estaven tan danyades que a penes es distingia res, però en eixe buit trobem el sentit profund de la memòria: el que recordem fins i tot quan la imatge desapareix’, explica una altra alumna. La sensibilitat va ser un criteri constant: ‘Ens preocupava com fer art d’una tragèdia tan recent sense ferir sensibilitats. Per això abordem el treball amb molt de respecte i amb gratitud cap a les famílies que ens van permetre entrar en la seua intimitat’.
Amb ‘Les capes de la memòria’, la Mostra oferix un espai perquè l’experiència de la dana s’elabore col·lectivament. La projecció no sols recorda l’ocorregut; també proposa, des del cinema, una manera de reconstruir el vincle amb els records, dignificant allò que el desastre va danyar i retornant un lloc comú a les històries familiars.



