Fa uns quants dies, el professor, sociòleg i músic Rafa Xambó dedicà, per tuiter, alguns menyspreus i improperis al també professor, lingüiste i acadèmic Abelard Saragossà per les opinions favorables d’este al document del Cercle Isabel de Villena, titulat “Propostes per a una nova política lingüística”. El músic esmentat deia (a Saragossà), entre altres desqualificacions, “Deixa de fer la mona” i “Em fas vergonya”. A banda d’alguns usos desagradables en mítings, en algunes indesitjables intervencions parlamentàries i en altres espais, no recorde haver sentit o llegit improperis tan desconsiderats proferits, públicament, per un personatge públic, amb formació universitària, que se suposa cult i educat, contra un altre personatge públic, com és Abelard Saragossà. Només per les seues opinions i/o idees.
I encara que no foren persones universitàries, el calibre d’eixes desqualificacions són de tal gravetat que, potser, mai s’hagueren publicat en un mitjà seriós. Ara amb les noves tecnologies i recursos “informatius” i “comunicatius”, es permet tota classe d’ofenses directes i personals.
“Fer la mona” és una expressió que significa ‘Fer el ridícul’, entre altres actes. Tots podem tindre defectes, però fer el ridícul segur que Saragossà no el fa. “No faces la mona”, jo li ho puc dir a la meua neteta, carinyosament, quan vullc que pare de fer monades o altres moviments pretesament graciosos. També se li diu a un amic o familiar quan se’n passa de fer algunes gracietes, però llançar eixa desqualificació a una altra persona fora dels àmbits domèstics, familiars o de molta confiança, no és manera de rebatre opinions ni idees.
L’altra injúria proferida per Xambó contra Abelard Saragossà, citada més amunt ha sigut, “Em fas vergonya”. Això li ho pot dir un germà a un altre, si el troba bufat i fent la mona. També se li pot dir a un maltractador pròxim o conegut, etc. Però sempre dins d’un àmbit familiar i de confiança. Fora d’eixos àmbits, i més en públic, eixes dites són una insolència.
Però dit tot això, sí que m’agradaria que el senyor Xambó reconeguera que s’ha equivocat, i que demanara disculpes a la gran persona que és Abelard Saragossà. Rectificar és de savis i demanar disculpes, a vegades, és un exercici ben higiènic i profilàctic. Si això passara, m’agradaria fer-nos-en una, o dos, de copetes. I fer la mona, ell i jo, si es presentara, sense que fer la mona ens fera gens de vergonya. I fem el que calga per la nostra llengua. La de Xambó, d’Abelard i meua. I la de tots vostés.
*Leo Giménez és lingüista
