La conselleria valenciana de Sanitat indemnitzarà amb 59.998,55 euros a la viuda i les dos filles d’un home de 57 anys que va morir en l’estiu de 2022 per un infart en el seu domicili de la Platja de Sant Joan, a Alacant, després que les dos primeres ambulàncies que van acudir a l’avís el feren sense metge.
El cas es remunta al 9 de juliol de 2022, quan l’home va patir un desmai seguit de diverses convulsions en la seua vivenda, on es trobava amb la seua esposa i les seues filles. Davant la situació d’emergència, la família va contactar immediatament amb el telèfon 112 i va mantindre una comunicació insistent amb els servicis d’emergència en veure que l’estat del pacient empitjorava.
La cronologia de les trucades reflectix eixa urgència: la primera comunicació al telèfon d’emergències la va realitzar la filla major a les 11.01 hores, i va ser seguida d’altres tres anomenades a les 11.02, 11.10 i 11.21. Des del Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) es va activar en primer lloc una ambulància de Suport Vital Bàsic, que va arribar al domicili a les 11.20, i després una unitat de Suport Vital Avançat amb infermer, que es va personar a les 11.25 i va posar en marxa les maniobres de reanimació cardiopulmonar.
L’arribada de l’equip amb metge es va retardar fins a les 11.54 hores, quan va accedir al domicili una tercera ambulància, una unitat de Suport Vital Avançat amb facultatiu. Este equip va continuar amb les labors de reanimació que ja s’havien iniciat, però una hora després del començament de les maniobres es va confirmar la defunció del pacient per infart.
Decisió del coordinador i falta de recursos
La família, representada per la seua advocada, va presentar una reclamació administrativa davant la conselleria per dos motius principals: l’absència de metge en les dos primeres ambulàncies que van acudir al domicili i la que consideren una errònia i mortal decisió del metge coordinador del 112. Segons exposen, este professional va ordenar que el pacient romanguera en la vivenda a l’espera que quedara lliure una unitat del SAMU medicalitzada, en lloc d’informar els afins que no es podia garantir la presència immediata d’un metge perquè ells mateixos el traslladaren al centre sanitari més pròxim.
En el seu escrit de reclamació, els familiars subratllen que l’hospital universitari de Sant Joan es trobava a només cinc minuts del domicili, una dada que, al seu juí, hauria fet viable un trasllat ràpid per mitjans propis si se’ls haguera facilitat eixa opció. Afigen a més que el metge coordinador va descartar alternatives com avisar a altres facultatius disponibles en un centre de salut pròxim o en el propi hospital per a accelerar l’assistència, la qual cosa a la seua entendre va suposar que el pacient no fora atés a temps pel professional adequat.
Els informes mèdics i tècnics incorporats a l’expedient indiquen que la falta de mitjans disponibles va condicionar de manera decisiva l’atenció. En esta documentació s’assenyala que l’actuació no va ser correcta i que la carència de recursos suficients en el sistema sanitari va provocar un retard en l’assistència especialitzada. S’apunta que, si s’hagueren aplicat de manera immediata els protocols previstos per a esta mena d’emergències, el desenllaç final podria haver-se evitat, encara que també es reconeix que es van activar els recursos des del primer moment.
Els tècnics precisen que no va haver-hi una denegació d’auxili ni una actuació deliberadament negligent per part dels servicis d’emergència, sinó una insuficiència de recursos que va impedir que una unitat de suport vital avançat amb metge acudira al domicili en primera instància. Així i tot, les conclusions assenyalen que el Servici Públic de Salut no va dur a terme un procediment plenament d’acord amb els protocols i que no va actuar conforme a l’anomenada lex artis ad hoc, és a dir, a l’estàndard professional exigible en una situació d’este tipus.
Quant a la quantia, la representació legal de la viuda i de les filles, que tenien 22 i 16 anys en el moment de la defunció, va reclamar inicialment 294.292,71 euros en concepte de responsabilitat patrimonial. No obstant això, la resolució de Sanitat, datada el 30 de març de 2026, rebaixa la compensació en quatre quintes parts i la fixa finalment en 59.998,55 euros.
El càlcul de la indemnització es basa en la probabilitat de supervivència que, segons l’Administració, té un pacient que patix un infart amb parada cardiorespiratòria extrahospitalària. Sanitat situa eixa probabilitat en el 20 per cent, i aplica este criteri per a determinar la suma a abonar, en considerar que la falta de recursos i el retard en l’arribada d’un metge van influir en el resultat, però no garantien per si sols que el pacient haguera sobreviscut fins i tot amb una atenció òptima.
