El president de l’Audiència Provincial de València ha considerat lícites les crítiques a la jutgessa del Jutjat d’Instrucció 3 que dirigix la causa sobre la gestió de la dana, però ha advertit que resulten inacceptables les que busquen influir en les seues decisions. Segons ha assenyalat, algunes d’eixes manifestacions semblen orientades al fet que la magistrada ‘modifique la seua conducta processal, alguna cosa que mai s’aconseguix’.
En un balanç del seu primer mes al capdavant del tribunal, José Manuel Ortega ha repassat l’evolució de la causa i la resposta de l’Audiència als recursos d’apel·lació d’un procediment de gran transcendència mediàtica. Ha subratllat que la crítica forma part del control social de la Justícia, però ha remarcat que convertir-se en pressió excedix els límits del debat legítim.
Ortega ha explicat que els 23 recursos d’apel·lació plantejats fins ara s’han resolt pel ple de la Secció Segona, integrat per sis magistrats, amb l’objectiu d’oferir ‘la major qualitat possible a les seues resolucions’. Esta fórmula, ha indicat, permet una ‘mirada’ conjunta que manté a tots els membres ‘constantment instruïts en la causa’ i reforça la coherència interna de les fallades. D’esta manera es guanya seguretat jurídica, es reduïxen contradiccions i s’aporten criteris homogenis en assumptes sensibles.
‘Ho fem en casos excepcionals, quan observem que és convenient reforcem la resolució o la decisió amb la postura dels sis magistrats’, ha explicat, en referència a un mecanisme que es reserva per a qüestions complexes o especialment controvertides.
Crítiques sí, pressió no
Sobre els assenyalaments a la instructora, ha reflexionat que ‘en un assumpte de transcendència mediàtica pot succeir, no és infreqüent, que hi haja atacs contra qui dirigix la instrucció’. I ha defés els límits: ‘Faltaria més, la crítica és lícita, és legítima, el poder judicial està sotmés a la crítica, a la mirada de tots aquells que tinguen interés en el que fem’.
Amb tot, ha advertit que ‘hi ha crítiques que semblen orientades a generar algun tipus de desequilibri, a impactar en la jutgessa perquè modifique la seua conducta processal, cosa que mai s’aconseguix’. Al seu juí, eixe tipus de missatges ‘excedix de l’espai de la crítica que haguera de suscitar-se a l’activitat de qualsevol poder’.
Preguntat per les expectatives que envolten el procediment, ha insistit que ‘les expectatives són alienes al treball del tribunal’ i ha reivindicat l’autonomia dels jutges: ‘La nostra independència està protegida; encara que molta gent no li ho crea, tenim les condicions per a desenrotllar el nostre treball amb independència’.
També ha recordat que un jutge és ‘un ciutadà que té les seues idees, però en l’exercici de la funció jurisdiccional complix les seues obligacions’. I ha afegit: ‘Estem a resguard del nostre biaix? No, com tots. Però és la nostra obligació que no hi haja, de manera conscient, cap desviació que ens a part de la correcta interpretació del cas. Com tot en la vida, hi ha jutges millors i pitjors, com a metges o periodistes’. En este punt, ha assenyalat l’exigència central de l’ofici: ‘El que se’ns ha d’exigir per a apartar-nos de qualsevol sospita és la qualitat de les motivacions en les decisions que adoptem’.
macrocauses i càrrega de treball
Sobre la tramitació de macrocauses, àmbit en el qual ha acumulat experiència en instruir el cas Maeso, ha afirmat que ‘no hi ha una metodologia concreta, sinó que s’ha d’improvisar en cada cas’. Al seu entendre, són procediments que s’allarguen en el temps, exigixen adaptar contínuament l’organització del jutjat i obliguen a prioritzar actuacions en funció de l’evolució de la investigació i de l’interés públic.
Ha admés, a més, l’impacte personal d’estos processos: ‘Són assumptes que condicionen professional i vitalment a un jutge durant molt de temps, més si està exposat a l’interés de l’opinió pública’. Eixa pressió se suma, ha lamentat, a la sobrecàrrega estructural dels òrgans judicials valencians, que obliga a redoblar esforços per a sostindre els terminis i explicar amb detall les resolucions.
En este punt, ha sigut pessimista sobre canvis a curt termini: ‘Crec que la Justícia no ha sigut una prioritat política, i no crec que vaja a canviar’. D’eixe diagnòstic es desprén que la millor garantia per a la ciutadania és mantindre decisions sòlidament motivades i criteris homogenis mentres persistisquen les limitacions de mitjans.
