L’endemà passat de la dana que va deixar 229 morts a la província de València, quan el fang encara cobria carrers i façanes en els municipis més colpejats, diverses entitats socials, cíviques i sindicals van llançar una primera convocatòria amb un lema simple i directe: ‘Mazón dimissió’. Eixe eslògan ha simbolitzat durant els últims dotze mesos la protesta contra el president de la Generalitat i ha vertebrat un cicle sostingut de mobilització.
Un any de mobilitzacions
La primera gran marxa es va celebrar a València el 9 de novembre de 2024, onze dies després de la tragèdia. Malgrat que el metre i el tren seguien sense restablir-se des de les zones més afectades, la protesta va reunir més de 130.000 persones, segons la Delegació del Govern. L’afluència, en un context de transport limitat, va evidenciar l’extensió del malestar i la voluntat de portar l’exigència de responsabilitats al centre polític.
Des de llavors, la consigna i la iconografia van quedar fixades. La pancarta de capçalera va lluir la frase ‘Mazón dimissió’ al costat de la imatge del president cap a baix, amb el jupetí roig que va vestir en el Centre d’Emergències i un crespó negre. Eixe conjunt visual, fàcilment recognoscible, va servir de marca de continuïtat en les dotze convocatòries, la majoria a València, però també en municipis directament colpejats per la dana.
El lema va saltar del carrer a les institucions i als actes públics. S’ha escoltat en intervencions de l’oposició en Les Corts, en les associacions de víctimes i afectats, en esbroncs al president i durant el funeral d’Estat pel primer aniversari. Al costat d’ell, es van corejar de manera recurrent consignes com ‘Mazón a presó’ o ‘El president a Picassent’; a vegades, també ‘El president a Foncalent’, al·ludint als centres penitenciaris de València i Alacant i a l’origen alacantí del cap del Consell.
La segona mobilització va tindre lloc el dissabte 30 de novembre de 2024, en complir-se el primer mes de la tragèdia, i va tornar a congregar a 100.000 persones a València. A diferència de la marxa inaugural, les autoritats no van permetre que finalitzara davant el Palau de la Generalitat, decisió motivada pels episodis de llançament de fang i pintura roja registrats al final de la primera protesta i per l’objectiu de protegir el patrimoni.
A partir d’eixe punt, les més de 40 entitats inicials es van multiplicar fins a superar les 200, incorporant a les associacions de víctimes una vegada constituïdes. Cada mes, els convocants es reunien per a revisar la situació i mantindre el pols al carrer. Va haver-hi marxes en ple Nadal, sota la pluja i durant una onada de calor. Encara que l’assistència va anar descendint respecte a les primeres cites, la regularitat de les convocatòries va mantindre el debat públic obert i la pressió política constant.
De la primera ona a la caiguda
Al juliol, la mobilització es va traslladar a la zona zero i es va celebrar a Catarroja, com a gest de reconeixement als municipis més colpejats. Al setembre, la protesta va adoptar un format de doble columna: una va partir de Paiporta i una altra des de La Rambleta a València, i van confluir al Pont de la Solidaritat, el mateix que milers de voluntaris van creuar després de la dana per a ajudar als seus veïns. L’elecció d’eixe punt va subratllar el component comunitari de la resposta ciutadana des dels primers dies.
L’última gran manifestació es va celebrar el 25 d’octubre a València, coincidint amb el primer aniversari de la dana, i va reunir 50.000 persones. Allí va tornar a escoltar-se l’exigència de dimissió a Mazón, una demanda que, finalment, s’ha anunciat dotze mesos després. Els convocants van resumir així el desenllaç d’un any de pressió sostinguda: ‘No ha dimitit, li hem fet caure’. Amb això, el lema que va nàixer entre el fang va tancar el cicle que va obrir: del xoc inicial a la conseqüència política que perseguia.
