El lema ‘Mazón dimissió’ va nàixer l’endemà passat de la dana que va deixar 229 morts a la província de València, quan el fang encara cobria els carrers dels pobles afectats. Des de llavors, durant dotze mesos, ha concentrat la protesta contra el president de la Generalitat i esta mateixa jornada en la qual Carlos Mazón ha anunciat la seua dimissió, el seu ressò ha ressonat com a tancament d’un cicle obert per l’emergència.
Diverses entitats socials, cíviques i sindicals van convocar aquella primera marxa impulsades pel descontentament davant l’escassetat d’ajudes i mitjans després de les riuades. El lema va condensar la indignació de veïns i afectats i la va transformar en una mobilització sostinguda que, amb el pas dels mesos, ha marcat l’agenda pública, al carrer i en el debat institucional.
Els incidents de Paiporta van marcar un punt d’inflexió
Just un any abans de la dimissió, la visita dels reis i del president del Govern a Paiporta, en plena zona zero, va derivar en greus incidents que van obligar a canviar l’agenda oficial. Pedro Sánchez va haver d’abandonar el municipi en el seu cotxe oficial i Mazón, que va romandre al costat de Felip VI i la reina Letizia, va rebre llançaments de fang, esbroncs i insults enmig d’un paisatge encara apocalíptic per la lentitud amb la qual arribava l’ajuda.
Aquell episodi va fixar la imatge de la protesta i va evidenciar la bretxa entre la urgència percebuda pels veïns i el ritme de resposta. La primera gran manifestació a València es va celebrar sis dies després, el 9 de novembre de 2024, amb més de 130.000 assistents segons la Delegació del Govern, malgrat que metre i tren encara no s’havien restablit des de les zones damnificades.
Des de llavors s’han succeït dotze manifestacions, una per mes, impulsades inicialment per unes 40 entitats que van anar creixent fins a superar les 200, amb la incorporació d’associacions de víctimes quan es van constituir. En Les Corts Valencianes i en actes públics, el lema també s’ha escoltat de manera recurrent, reforçant la pressió sobre el Consell.
La pancarta de capçalera s’ha fet recognoscible: la frase ‘Mazón dimissió’ al costat de la imatge del president cap a baix, amb el jupetí roig del Centre d’Emergències i un crespó negre. Al seu voltant han sonat altres càntics, com ‘Mazón a presó’ o ‘El president a Picassent’, i a vegades ‘El president a Foncalent’, en al·lusió a les presons de València i Alacant.
Un any de mobilització sostinguda fins a la renúncia
La segona marxa, el 30 de novembre de 2024, va reunir 100.000 persones i ja no va poder finalitzar davant el Palau de la Generalitat per a evitar danys en el patrimoni després que en la primera protesta es llançaren fang i pintura roja. Des de desembre, els convocants s’han reunit cada mes per a avaluar la situació i mantindre viva la protesta malgrat el descens d’assistència respecte a les primeres cites.
Les mobilitzacions han sortejat el calendari i el clima: s’han celebrat en ple Nadal, sota la pluja o amb onada de calor. Al juliol van fer el salt a la zona zero amb una convocatòria a Catarroja, i al setembre van organitzar dos columnes, una des de Paiporta i una altra des de La Rambleta de València, que van confluir al Pont de la Solidaritat, el mateix que milers de voluntaris van creuar després de la dana per a ajudar als seus veïns.
El 25 d’octubre, en el primer aniversari de la tragèdia, l’última manifestació a València va congregar a 50.000 persones i va tornar a demanar la dimissió. Dotze mesos després del primer crit, la renúncia s’ha anunciat i els convocants han rematat el seu relat amb una frase categòrica: ‘No ha dimitit, li hem fet caure’.
