Ricardo Llorca presenta la gravació del seu Ofici de Caminantes
El compositor Ricardo Llorca presentarà el pròxim 2 de juny en la Residència d’Estudiants la gravació del seu Ofici de Caminantes, un oratori dedicat al Camí de Santiago, i lamenta el menyspreu que al seu juí continua existint a Espanya cap al minimalisme. Considera que el país continua bastant endarrerit en este llenguatge musical i que a penes s’ha avançat en els últims 60 anys, malgrat l’evolució que ha tingut en altres llocs.
Després de 37 anys de treball a Nova York, Llorca torna a Espanya amb esta obra, que li va ser encarregada per la Catedral de Santiago en 2020 i que es va estrenar en 2023 a l’Auditori de Galícia amb la Real Filharmonía de Galícia sota la direcció d’Alexis Soriano. La presentació de la gravació suposa un nou pas en la difusió de l’oratori, que combina referències històriques, religioses i populars lligades al Camí de Santiago.
Una part essencial d’Ofici de Caminantes són els seus textos, que procedixen del Codex Calixtinus, dels Sants Pares i dels escrits d’una germana del seu pare, la pelegrina Concha Llorca Zaragoza. Esta va deixar uns diaris en els quals narrava el seu llarg viatge a peu a Santiago i les dificultats que va haver d’afrontar. El compositor integra eixes pàgines íntimes en l’estructura de l’oratori, de manera que l’experiència personal de la caminante dialoga amb les fonts litúrgiques i medievals.
Llorca subratlla que en eixos diaris no sols es plasmen els sentiments religiosos de la seua tia, sinó també una descripció precisa de la vida rural a l’Espanya dels anys 60. A través de les seues paraules es dibuixa un país de xicotetes localitats, camins poc transitats i costums molt marcats, que condicionaven el dia a dia d’una dona que decidia viatjar sola. El compositor aprofita eixe material per a donar a l’obra una dimensió humana i social que va més enllà del simple relat devocional.
Mistica contemporanea en el camí de Sant Jaume
Quant a la transcendència espiritual del Camí, Llorca explica que ha intentat acostar-se al misticisme a través de la música, però sempre des d’un punt de vista contemporani i evitant caure en clixés. La seua intenció és que l’obra connecte amb l’oient actual sense renunciar a la profunditat espiritual, recorrent a recursos musicals que evoquen la tradició sense reproduir-la de manera literal.
En alguns passatges, el compositor recrea les músiques medievals que, segons se suposa, interpretaven els pelegrins durant la seua ruta a Santiago. Per a això utilitza modes i girs melòdics que remeten a eixe passat, encara que filtrats per un llenguatge actual. També incorpora sonoritats de caràcter oriental pròpies del primer cristianisme, en concret inspirades en els cants de l’Església maronita, la qual cosa reforça la idea d’un cristianisme primitiu d’arrels diverses.
A més, Llorca s’inspira en els Cantares de Batre llevantins, cants llauradors d’origen oriental lligats a tasques com llaurar, segar o recol·lectar, transmesos oralment de generació en generació. Està convençut que estes músiques s’acosten a les tradicions populars pregregorianes que van poder sonar a l’Espanya cristiana inicial. En integrar-les en l’oratori, establix un pont entre la cultura rural, la litúrgia antiga i la sensibilitat contemporània.
La relacion entre musica i espiritualitat és un altre eix del pensament del compositor. Sobre este punt matisa que tot depén del que s’entenga per espiritual, místic o emocional, i recorda que cada persona construïx la seua pròpia idea d’espiritualitat. Posa com a exemple als qui senten que la música de Puccini els transporta als cels i arriben a parlar d’èxtasis místics en escoltar àries com In Questa Reggia, de l’òpera Turandot, a pesar que es tracta d’una història centrada en una reina que mana decapitar als seus pretendents. Amb això subratlla que l’experiència espiritual pot sorgir d’obres que, en principi, no van ser concebudes com a religioses.
Del rigor a Nova York: obertura i diàleg
Llorca reconeix que els seus quasi quatre dècades a Nova York han sigut determinants per a la seua música. Recorda que va començar els seus estudis en el Real Conservatori Superior de Música de Madrid, on, segons relata, la composició s’ensenyava de forma molt sectària i només es considerava vàlid l’estil dels professors del centre. Si un alumne no cultivava l’anomenada música d’avantguarda, a penes se li prenia de debò, la qual cosa generava un ambient restrictiu per als qui buscaven altres maneres d’expressió.
El compositor rememora que, mentres estudiava en el Conservatori durant el dia, a la nit tocava a la sala Rock Ona amb grups de la Moguda i mantenia amistat amb músics com Carlos García Berlanga o Bernardo Bonezzi. Eixa doble vida musical xocava amb la visió acadèmica dels seus professors, que veien la musica comercial com un pecat. Llorca conta que va estar a punt de ser représ públicament i que alguns docents fins i tot van arribar a suggerir-li que demanara perdó davant l’estàtua de Sant Lluís de Pablo, reflex de la rigidesa d’aquell entorn.
Ja als Estats Units, la seua experiència va ser molt diferent. Assenyala que la majoria dels compositors nord-americans que va conéixer a Nova York, entre ells John Corigliano, David Diamond, Milton Babbit, Philip Glass, Tania León o John Adams, es mostraven pròxims i accessibles. Eren grans conversadores, tenien un interés genuí pel que els envoltava i mantenien una actitud vital positiva, la qual cosa generava un clima d’intercanvi i diàleg artístic molt distint al que havia viscut a Madrid.
Llorca destaca especialment la figura de Milton Babbit, a qui descriu com un dels compositors més simpàtics i oberts que ha conegut, malgrat ser una figura d’enorme prestigi als Estats Units. Relata que Babbit s’interessava per tot, feia preguntes constants i aconseguia que els altres se sentiren còmodes des del primer moment. En eixes converses, Llorca li exposava els seus dubtes sobre el dodecafonisme, i Babbit debatia amb ell des del respecte i la comprensió, sense imposar dogmes. Eixa actitud d’obertura, conclou, contrasta amb el menyspreu que encara percep a Espanya cap a uns certs corrents com el minimalisme, i ha marcat de manera decisiva la seua manera d’entendre la creació musical.
