El Último de la Fila ha tancat la seua gira de retorn a l’Estadi Ciutat de València, després de quasi trenta anys fora dels escenaris, amb un concert carregat de nostàlgia, gratitud i una clara declaració al seu públic: ‘Fins sempre, ha sigut un plaer. Ens heu fet feliços dotze nits com dotze sols’.
Des del primer acord de ‘Huesos’, ‘Conflicto armado’ i ‘Querida Milagros’, la grada s’ha convertit en un cor massiu i entregat. Els assistents han acompanyat cada lletra amb aplaudiments i veus, mentres Manolo García i Quim Portet saludaven amb estima: ‘esteu bé o molt bé? Visca el País Valencià’.
Segons ja havien avançat en una entrevista recent, per al grup l’important era divertir-se i ‘poder riure amb amics’. Este esperit lúdic i compartit s’ha notat en cada tema, i s’ha transmés a uns valencians que s’han deixat la veu en cada cançó al Ciutat de València.
El vocalista també ha tingut paraules per als fans vinguts d’altres comunitats autònomes per no perdre’s el que pareix ser l’últim concert de la banda. ‘Gràcies per ventilar amb nosaltres els sentiments i les emocions, gràcies de cor’, ha exclamat davant un públic visiblement emocionat.
Abans de continuar amb ‘Sin llaves’, Quim Portet ha volgut subratllar l’emotivitat de tancar gira a València. Ha recordat ‘la sort’ d’haver-se trobat amb la música popular valenciana i ha proclamat: ‘El País Valencià és un país de músics, de bandes i això ho hem de recolzar’, ha cridat.
Un públic lliurat i molt present
Durant més de dos hores de concert, el públic ha respost amb intensitat a cada tema. Cançons com ‘Aviones plateados’ han sonat amb una força especial, fins al punt que García quasi no ha necessitat repetir que aplaudiren fort per a la gravació.
Després de ‘Dios de la lluvia’ i ‘Soy un accidente’, el cantant s’ha aturat un moment per cuidar els assistents en plena ona de calor. Ha avisat que podien demanar-los aigua i ha assenyalat ‘el senyor de la camisa hawaiana’, un tal Jorge, que ‘passava botelles d’aigua’ a qui les necessitara. Els ventalls han continuat oberts fins passada la mitjanit.
El solo de guitarra que ha obert ‘Mar antiguo’ ha encés algunes llanternes de mòbil entre el públic. No han sigut moltes, i això mateix ho ha celebrat el vocalista: ‘Heu estat ací, que els donen a les pantalles’, ha expressat, reivindicant l’atenció plena en l’escenari.
Entre cançó i cançó, la banda de Barcelona ha anat compartint anècdotes amb complicitat. Han recordat quan començaren sent ‘Los Burros’, ‘Los Rápidos’ i ‘altres noms més delirants’, com ha comentat Portet entre rialles, situant així el públic en els orígens del seu recorregut musical.
En aquella època, ha rememorat García, encara havia de dir des de l’escenari: ‘aneu i multipliqueu-vos’. Ara, després de penjar el cartell de complet després de 30 anys d’absència, esta escena sembla llunyana. ‘Doncs moltes gràcies per haver-vos multiplicat tant’, ha dit el guitarriste, també entre rialles i aplaudiments.
Homenatges, records i una banda en plena forma
L’energia de Manolo García s’ha notat fins i tot quan s’ha assegut en una cadira, jugant amb una baqueta mentres cantava ‘Disneylandia’. Abans, el grup havia dedicat un aplaudiment als més ‘abrasats i estrets d’este país: els autònoms’, com ha remarcat el vocalista.
El rètol ‘Tengo una vaca lechera’ ha donat pas a ‘El que canta su mal espanta’. En este tema, García ha reconegut entre somriures que havia de ‘traure la xuleta’ perquè, segons ha admés, ‘tinc la memòria com el cul’. Tot i això, ha aprofitat el moment per enviar una abraçada i un record especial als seguidors del grup que ja no estan.
‘Canta por mí’ ha sigut un dels moments més íntims i intensos de la nit. El cantant s’ha mesclat literalment amb el públic, travessant les tanques que separaven l’escenari de la pista per acostar-se als assistents, refrescar-se amb els seus ventalls i apropar-los el micròfon.
Abans de continuar amb ‘Lápiz y tinta’, García ha presentat un convidat a la guitarra, Albert Serrano, que s’ha unit a una banda que ha mantingut ‘els de sempre’. Al mateix temps, han incorporat membres ‘especials’, com la seua filla, Sara, que ha tocat junt amb Serrano la cançó que porta el seu nom, entre altres temes.
La banda s’ha lluït amb una tècnica impecable, fins i tot tocant la guitarra d’esquena al públic en alguns moments. No s’han deixat res en el tinter i han rematat el concert amb himnes com ‘Como un burro amarrado en la puerta del baile’ i ‘Insurrección’, entre globus, confeti i canons de foc.
Com no podia ser d’una altra manera a València, un castell de focs artificials ha posat el punt final sobre el cel del Ciutat de València. Ha coincidit amb la gran frase ‘¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?’, que tot l’estadi ha cridat a ple pulmó per tancar una nit que molts consideren irrepetible.
Abans de l’últim comiat, el vocalista ha llançat un missatge vitalista al públic: ‘Cal valorar cada dia i estar alegres’, ha ressaltat. A més, ha avançat que publicaran un CD, just abans de llançar-se al públic des de l’escenari en un últim adeu que ningú semblava voler donar per acabat.
