Un estudi liderat per investigadores del grup Land and Atmospheric Remote Sensing (LARS) de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA) de la Universitat Politècnica de València (UPV) ha reconstruit per primera vegada la història del cràter de gas de Darvaza, a Turkmenistan, conegut arreu del món com la ‘Porta de l’Infern’, i ha quantificat el seu impacte climàtic després de més de cinc dècades d’emissions de metà.
Segons el treball, el cràter de Darvaza ha emés més de 900.000 tones de metà des que es va formar. L’equip ha determinat també que el foc superficial va començar entre setembre de 1987 i febrer de 1988, dècades després de l’aparició del forat.
Els resultats s’han publicat en la revista ‘Geophysical Research Letters’. L’article conclou que este enclavament singular s’ha convertit en una de les fonts persistents d’este potent gas d’efecte hivernacle més importants documentades fins ara mitjançant observació per satèl·lit.
La investigació l’han liderada Adriana Valverde, primera autora, junt amb Javier Gorroño, Javier Roger i Luis Guanter, tots ells del IIAMA-UPV. També hi han participat Itziar Irakulis-Loitxate, que era investigadora de l’IIAMA durant el desenvolupament de l’estudi i ara treballa per a UNEP-IMEO, i Zhipeng Pei, de la Universitat de Wuhan (Xina).
Revelen quan va començar el foc
Més enllà de posar xifres a les emissions, el treball resol una de les grans incògnites sobre Darvaza: el moment exacte en què va començar a cremar el gas en superfície. Fins ara només hi havia especulacions.
Per a aclarir-ho, l’equip ha analitzat imatges històriques del programa Landsat, en funcionament des de 1972. A partir d’estes imatges, han establit que el foc es va iniciar entre setembre de 1987 i febrer de 1988. És la primera vegada que s’aconseguix acotar amb esta precisió l’inici de la combustió.
‘Fins ara existien nombroses incògnites sobre la història del cràter. La combinació d’imatges històriques i satèl·lits hiperespectrals d’última generació ens ha permés reconstruir la seua evolució i quantificar, per primera vegada mitjançant observacions directes, l’impacte climàtic de les seues emissions de metà’, explica Adriana Valverde.
L’estudi també aporta nova informació sobre una altra qüestió molt discutida: la data de formació del cràter. Algunes fonts la situen en 1963, mentre que altres parlen de 1971.
‘El que sí que podem afirmar amb certesa és que el cràter ja existia el 25 d’octubre de 1972, tal com ho demostra una imatge del satèl·lit Landsat 1. No obstant això, amb la informació disponible no és possible determinar si es va formar poc abans d’eixa data o diversos anys abans’, afig la investigadora de l’IIAMA.
Cinc satèl·lits i 44 grans columnes de metà
Per a quantificar les emissions recents, el grup ha analitzat dades obtingudes entre 2020 i 2025 per cinc missions espacials hiperespectrals: EnMAP, PRISMA, EMIT, GF-5A i ZY-1E. Mitjançant estes plataformes han detectat 44 grans columnes de metà amb taxes d’emissió d’entre 0,6 i més de 3 tones per hora.
En conjunt, durant este període el cràter ha alliberat aproximadament 71.000 tones de metà. Esta quantitat equival a prop de 6 milions de tones de CO2 equivalent, si es considera un horitzó temporal de 20 anys. Estes xifres situen Darvaza entre les majors fonts persistents de metà observades des de satèl·lit.
Els investigadors assenyalen que, encara que la intensitat visible del foc ha disminuït des de 2023 per les mesures adoptades a Turkmenistan per a reduir emissions, la quantitat de metà no ha baixat en la mateixa proporció.
Segons l’equip, este comportament indica que una part important del gas continua escapant-se directament a l’atmosfera a través de múltiples fractures subterrànies, sense arribar a combustionar. Este fet posa en dubte l’eficàcia real de les actuacions realitzades fins ara al voltant de la ‘Porta de l’Infern’.
Teledetecció per a grans emissors de metà
Més enllà del cas concret de Darvaza, la investigació demostra el gran potencial de la teledetecció per a identificar i seguir grans fonts de metà en zones remotes del planeta, on quasi no existixen mesures directes sobre el terreny.
Els autors destaquen que este tipus d’emissions persistents continuen infrarepresentades en molts inventaris internacionals. Per això, consideren que l’ús combinat de satèl·lits hiperespectrals i imatges històriques és una ferramenta fonamental per a millorar el coneixement sobre les emissions globals de metà i dissenyar estratègies de mitigació més eficaces.
‘L’observació de la Terra està transformant la nostra capacitat per a detectar emissions invisibles fins fa poc. Esta informació és essencial per a donar suport a polítiques climàtiques, verificar mesures de mitigació i avançar cap a una gestió més eficient d’un dels gasos d’efecte hivernacle amb més impacte a curt termini’, conclouen els investigadors del grup LARS-IIAMA.
L’estudi ha comptat també amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat de Wuhan, del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP-IMEO) i de la Environmental Defense Fund. Segons remarquen, este treball consolida el lideratge internacional del grup LARS de l’IIAMA-UPV en el desenvolupament de noves metodologies per a la monitorització d’emissions de metà mitjançant satèl·lit.
