La il·lustradora valenciana Laura Pérez, Premi Eisner 2026, ha presentat la seua nova novel·la gràfica ‘El iglú’, una obra publicada per Salamandra Graphic que ja ha arribat a les llibreries i amb la qual s’endinsa en la infància, la memòria i el desarrelament, a través d’un relat visual amb moltes vinyetes mudes i molt poc diàleg, un llenguatge en què se sent molt còmoda però que, segons admet, la fa sentir-se ‘una amateur’ a cada nou còmic.
En una roda de premsa de presentació, el guionista Guillermo Corral van Damme ha explicat que este còmic conta una història molt personal que naix dels seus records d’infància als anys setanta, quan son pare va ser contractat com a psiquiatra a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds.
Segons ha recordat el guionista, La Chaux és un indret peculiar i la ciutat més alta de Suïssa. Durant molts anys ha sigut coneguda com ‘la petita Sibèria’ per les seues fortes nevades, fins que el canvi climàtic ho ha trastocat tot.
En la ficció, el protagonista, Óscar, travessa una crisi vital i decideix tornar a aquella ciutat remota on va créixer durant els anys setanta. El viatge és també un descens als seus records, que es mesclen amb la percepció d’un present estrany.
Quan arriba, res és com abans. El canvi climàtic ha acabat amb la neu, els carrers han perdut el seu blanc característic i s’han tornat grisos, i Óscar camina per ells amb la sensació de ser un fantasma que deambula entre les seues pròpies vivències.
Corral ha apuntat que el còmic incorpora un element psicoanalític molt marcat per la infància. Ha atribuït este pes a una qüestió biològica: ‘En eixa etapa de la vida hi ha més activació neuronal. És més intensa perquè realment ho és’.
Un còmic que recorda al cinema mut
El guionista ha detallat que ‘El iglú’ està construït amb moltes vinyetes i molt poc text. Ha descrit la narració com una experiència que remet al cinema mut, perquè ‘el que es pot contar amb una imatge, no s’ha d’explicar amb paraules’, un recurs que, ha subratllat, és ‘molt conscient’.
Per a Laura Pérez, el personatge d’Óscar està en una cerca constant de respostes. Per això, ha assegurat que el llibre és lent i quasi mut, ‘encara que els diàlegs que hi ha són essencials’ per a entendre el que li ocorre al protagonista.
La il·lustradora ha recordat que venia de diversos llibres en solitari, com ‘Ocultos’, ‘Tótem’ o ‘Nocturnos’ —este últim, Premi Eisner 2026—. En este context, la proposta de Guillermo Corral la va seduir, però sobretot la va convéncer la llibertat creativa que li va oferir perquè poguera portar la història ‘al seu camp’.
Pérez ha explicat que el procés de treball va començar pel color i, després, pel guió. El projecte s’ha desenvolupat durant molt de temps, amb nombrosos esborranys, proves cromàtiques i referències al cinema com a teló de fons de la construcció visual.
‘És el llibre més bonic respecte al color de tots els que he fet’, ha admés l’autora. Ha comentat també que ‘vaig fer molts estudis quant a les combinacions que anaven bé per a la infància, amb molt de color primari i mostrant la psicologia de la persona des del color, donant prioritat a les emocions’.
Per la seua banda, el guionista ha reconegut que l’obra ha passat per ‘un profund procés de depuració‘ fins a deixar el text en el mínim imprescindible i eliminar tot el que consideraven superflu. ‘Es pot pensar que menys diàleg és menys faena, però és tot el contrari’, ha subratllat.
El símbol de l’iglú i el refugi perdut
Corral ha explicat que l’iglú que dona títol al còmic funciona com la casa del protagonista i com una construcció simbòlica del refugi. Representa l’espai íntim on es guarda el record de l’amic perdut.
El guionista ha insistit que ‘el més real que et passa en la vida és la infància’ i ha vinculat precisament a eixa etapa el fort pes emocional que arrossega Óscar durant tota la història.
Ell mateix va viure a Suïssa fins a l’adolescència i ha reconegut que el retorn a Espanya va ser traumàtic: ‘La España del 78, recién salida de la dictadura, no era la de ahora, y el contraste con Suiza fue tremendo. Perdí mis referencia y el mundo de infancia, al que no regresé hasta muchas décadas después’.
Des d’aquell moment, ha relatat, ‘sempre em vaig sentir un poc exiliat, sense importar on estiguera. Quan la infància porta aparellats el desarrelament i la pèrdua de paisatge, es convertix en una absència que t’acompanya sempre’. Estes vivències personals impregnen el rerefons emocional d’’El iglú’, que converteix la memòria en escenari principal i el paisatge, en un personatge més.







