La recuperació recent de llops, cérvols, porcs senglars, óssos i grans rapaços en molts paisatges rurals està convivint amb un fort declivi d’insectes, amfibis i aus menudes. Esta paradoxa, descrita en un estudi liderat per l’Institut Pirenaic d’Ecologia (IPE-CSIC), té el seu origen en les transformacions socioeconòmiques que el món rural ha patit durant l’últim segle.
El treball, elaborat amb la col·laboració de la Universitat Miguel Hernández d’Alacant i publicat en la revista ‘Journal of Applied Ecology‘, planteja un nou marc per a entendre els ecosistemes i la seua conservació. Els autors connecten per primera vegada diversos patrons ecològics àmpliament estudiats, però que fins ara s’analitzaven per separat.
Segons l’estudi, el retorn d’espècies emblemàtiques no significa necessàriament que l’ecosistema es recupere. Mentres la gran fauna augmenta, es pot estar perdent una part molt important de la biodiversitat menys visible, formada per animals ‘menys cridaners’ però ‘igualment fonamentals’ per al funcionament dels ecosistemes.
Macrorewilding i microdefaunation
Els investigadors anomenen este fenomen ‘macrorewilding’ i ‘microdefaunation’. Són dos processos aparentment oposats, però que naixen d’una mateixa causa: els profunds canvis que ha viscut el món rural des de mitjan segle XX.
Durant mil·lennis, l’acció humana ha reduït les poblacions i les àrees de distribució dels grans vertebrats. Ho ha fet mitjançant la persecució directa, la caça de subsistència, la substitució d’herbívors silvestres per bestiar, l’eradicació de depredadors i l’expansió dels paisatges agraris.
En canvi, el declivi rural de les últimes dècades ha comportat l’abandó de moltes terres agrícoles i ramaderes i una reducció de la persecució directa de grans animals. Este procés, sumat a noves polítiques de conservació, ha afavorit la recuperació de nombroses espècies de vertebrats, tant herbívors com depredadors.
No obstant això, la pressió humana sobre la fauna no ha desaparegut. S’ha transformat i ara recau sobretot sobre els animals de menor grandària. La intensificació agrícola, l’ús massiu de pesticides i medicaments veterinaris, la simplificació dels paisatges, el canvi climàtic i l’expansió d’espècies invasores estan colpejant especialment insectes, amfibis i aus menudes.
‘La evolució de les societats agràries cap a societats industrials i tecnològiques ha traslladat la pressió humana de la persecució directa de grans vertebrats a l’erosió silenciosa de la fauna de menor grandària’, explica Mario Gaspar, investigador de l’IPE-CSIC i autor principal de l’estudi.
Ecosistemes aparentment recuperats
Esta situació pot oferir una imatge enganyosa sobre l’estat de conservació de la natura. La presència creixent de grans mamífers i rapaços pot fer pensar que els ecosistemes recuperen el seu equilibri, quan en realitat poden estar patint una pèrdua silenciosa de biodiversitat.
‘Podem estar veient paisatges que experimenten un notable retorn dels grans vertebrats i que per això ens semblen menys alterats. No obstant això, simultàniament estan patint un empobriment silenciós d’altres components de la fauna‘, adverteix José Daniel Anadón, investigador de l’IPE-CSIC i coautor del treball.
Anadón remarca que la recuperació de la gran fauna, encara que és ‘desitjable i necessària’, no significa per ella mateixa que els ecosistemes hagen recuperat la seua integritat. Cal tindre en compte tots els grups faunístics, especialment els més discrets.
Els autors subratllen que animals grans i menuts mantenen nombroses relacions ecològiques. Estes relacions es donen a través de la depredació, la competència, la modificació de la vegetació, la gestió de la carronya, l’aportació d’estèr-cols o el parasitisme.
Per això, alerten que el desequilibri actual pot alterar processos fonamentals per als ecosistemes, com ara la productivitat vegetal, la descomposició de la matèria orgànica, la dispersió de llavors o la transmissió de malalties. Segons l’estudi, entendre conjuntament el ‘macrorewilding’ i la ‘microdefaunation’ és clau per a dissenyar polítiques de conservació que no es queden només en la imatge aparent de la natura, sinó que protegisquen també la biodiversitat menys visible però essencial.
