Un equip internacional amb participació de la Universitat de València ha desenrotllat un sistema capaç de degradar el tefló (PTFE) i diverses substàncies perfluoroalquiladas (PFAS) a temperatura ambient, sense recórrer a altes temperatures ni a reactius complexos. El treball, publicat en la revista Nature Communications, ha obert una via concreta per a eliminar i reciclar compostos fluorats que fins ara s’han considerat pràcticament indestructibles.
Durant dècades, els materials fluorats s’han utilitzat en sectors com la indústria química, tèxtil o electrònica per la seua alta resistència a la calor, a la fricció i a agents químics. Eixa mateixa estabilitat que els ha tornats imprescindibles també ha generat un problema ambiental persistent: els anomenats contaminants eterns s’han detectat en aigües, sòls i organismes vius, i la seua degradació s’ha mostrat extremadament difícil.
L’avanç s’ha aconseguit en un equip liderat per Taitxí Araki i Norio Shibata, de la Universitat de Nagoya, que ha aconseguit trencar els enllaces carboni–fluor —els més forts de la química orgànica— a temperatura ambient mitjançant un procediment simple i sense condicions extremes. En l’estudi ha participat Jorge Escorihuela, professor titular del Departament de Química Orgànica i investigador de l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) de la Universitat de València.
Com funciona el mètode
El mètode s’ha basat en una dispersió de sodi metàl·lic que, en entrar en contacte amb els polímers fluorats, ha provocat el seu defluorinación completa i ha transformat el fluor contingut en els materials en fluorur de sodi (NaF), un compost estable i reciclable.
El procés no ha requerit calor addicional ni equips especials i ha permés recuperar fins al 97% del fluor en forma de NaF. En operar a temperatura ambient, la reacció ha reduït el consum energètic i ha simplificat la manipulació, la qual cosa s’ha traduït en una via de tractament més segura i directa per a residus fluorats i en una recuperació utilitzable del fluor.
L’eficàcia s’ha demostrat no sols amb tefló (PTFE), sinó també amb PFAS comuns com PFOA, PFNA, PFBS i TFA, compostos coneguts per la seua elevada persistència ambiental. Este comportament ha reforçat la idea que l’enfocament és generalitzable a diferents famílies de compostos fluorats.
Aplicacions i abast
La simplicitat del procediment ha obert la porta a noves estratègies industrials i mediambientals per al tractament de residus fluorats. Segons els autors, la tècnica podria aplicar-se a la gestió de residus plàstics i a la descontaminació de sòls i aigües afectades per PFAS.
Per a indústries que depenen de fluoropolímeros, disposar d’un mètode que desarma els enllaços C–F i recupera el fluor com una sal estable ha permés plantejar esquemes de reciclatge amb valorització del material i reducció de deixalles. En contextos de remediació, la possibilitat de treballar sense condicions extremes ha facilitat la seua potencial integració en operacions existents i ha rebaixat barreres d’adopció.
‘Esta troballa demostra que la defluorinación eficient pot aconseguir-se sense condicions extremes. Es tracta d’un pas important cap a una química més sostenible’, ha assenyalat Norio Shibata. ‘En els últims anys, diversos estudis científics han evidenciat una evolució significativa en el camp de la destrucció de fluoropolímeros’, ha afegit Jorge Escorihuela. ‘El present treball representa una aportació valuosa a causa de la seua simplicitat i contribuïx a l’economia circular del fluor, obrint noves vies per a la recuperació d’este element clau en la indústria química’, ha conclòs el científic de la UV.



