La vida de Carla Maronda, una jove valenciana de 25 anys, transcorria amb normalitat fins que un maleït 23 de març de 2024 una operació rutinària per a extirpar un quist va canviar la seua història per sempre. Un bacteri li va provocar una sèpsia de la qual va aconseguir sobreviure, però el preu va ser altíssim: l’amputació de les seues mans i els seus peus. Malgrat l’impacte, ella mateixa resumix la seua transformació amb una idea rotunda: la Carla d’ara ha millorat i gaudix més el temps i valora més el que pot tindre.
Abans de la sèpsia, compaginava un doble màster d’advocacia i dret marítim a València amb un treball de cap de setmana en un pub de la seua ciutat, Xàtiva, i la seua gran afició, muntar a cavall. Tot eixe projecte vital es va detindre de colp després de l’operació. Durant el procés va patir tres o quatre parades cardiorespiratòries, va estar dotze dies en coma induït i, quan va despertar, tenia les mans i els peus completament embenats. Explica que els metges van lliurar una lluita constant per a salvar-li els òrgans, una batalla que va permetre la seua supervivència però no va evitar l’amputació.
D’eixa experiència extrema naix el seu llibre El dia que vaig tornar a obrir els ulls, amb el qual ha volgut compartir la seua història de superació i ajudar a més gent que travesse situacions similars. El títol al·ludix a dos moments clau: el despertar del coma i el despertar després d’assumir l’amputació, quan va comprendre que s’obria davant ella una nova vida, amb noves possibilitats i il·lusions, encara que també amb límits que abans no existien.
La busca de les pròtesis perfectes
El verdader dol va començar en tornar a casa després de mesos d’hospitalització. Va ser llavors quan va haver d’enfrontar-se al dia a dia amb un cos distint i a barreres que abans passaven inadvertides, com el simple gest d’asseure’s en el sofà o anar al bany sense ajuda. Per a ella, una pròtesi marcava la diferència entre limitar-se a existir o poder viure de veritat, així que va iniciar un procés d’investigació per a trobar les mans perfectes, aquelles que respectaren la seua forma de vida, els seus propòsits i la seua activitat física diària.
Les primeres pròtesis que va utilitzar van ser unes mans de silicona que va estrenar en les noces dels seus millors amics, on exercia com a testimoni. Recorda que semblaven mans reals i que, en eixe moment, van tindre una gran funcionalitat psicològica, en permetre-li mirar-se i reconéixer-se de nou. Després va passar a unes mans de pinça amb dos elèctrodes, més funcionals però encara limitades per a moltes tasques quotidianes.
Finalment va aconseguir les pròtesis que li han retornat gran part de la seua independència: les mans multiarticulades Vincent. Es tracta de dispositius que pot moure gràcies al senyal que els seus músculs i nervis envien a quatre sensors situats en els monyons. Amb elles pot obrir i tancar, desplaçar les mans cap a un costat i cap a l’altre i adaptar els moviments a diferents activitats, des d’agafar objectes fins a realitzar gestos més fins, la qual cosa li permet recuperar autonomia en el seu dia a dia.
Afirma que li queden poques coses per fer, però encara algunes per aconseguir. Fa poc va rebre també les pròtesis de les cames per a la dutxa, un avanç que ella viu com si li retornaren altres ales que encara no tenia. Poder dutxar-se amb més seguretat i intimitat representa un pas important en la seua independència i en la seua sensació de normalitat.
El camí fins a estes pròtesis ha tingut també un fort impacte econòmic. Maronda ha afrontat un gasto de 95.000 euros per a les pròtesis de les mans i altres 23.000 per a les de les cames. Ha aconseguit reunir estes quantitats gràcies a l’amor, el suport i totes les mans que s’han bolcat a ajudar-la, des del seu entorn pròxim fins a persones que s’han anat sumant a la seua causa.
Per a canalitzar eixa ajuda i donar una resposta més organitzada va crear l’associació Les teues Mans són Les meues Mans. El que va nàixer com una via per a costejar el seu tractament es va convertir prompte en alguna cosa més. Va descobrir que hi havia molta desinformació entorn de les amputacions i a les pròtesis i que moltes persones podien sentir-se soles o sense forces per a afrontar situacions semblants. Per això va decidir que no podia deixar a ningú desinformat, desacompañado o sense recursos per a fer front a processos tan complexos.
Una vida plena de primeres vegades
Després d’aquell 23 de març, la vida de Carla es va omplir de primeres vegades. En el seu llibre relata la primera vegada que va menjar sola, que va aconseguir vestir-se pel seu compte o que va tornar a ficar-se en una piscina. També recorda el dia en què va celebrar el seu aniversari després de l’amputació, una data que simbolitza per a ella l’oportunitat de continuar viva i de continuar construint el seu projecte de futur.
Entre totes eixes primeres vegades, guarda un lloc especial per al retrobament amb el seu cavall, Bolero. Ho definix com un cavall supernervioso que pràcticament ningú volia i que ella es va obstinar a cuidar, amb paciència, carinyo i molta comprensió, fins a guanyar-se la seua confiança. Durant la seua recuperació va haver de demanar que ho retornaren als seus anteriors amos, convençuda que voler també implica soltar quan no es pot oferir la cura necessària.
Mesos després, a l’agost de 2025, va poder tornar a trobar-se amb Bolero i muntar-ho de nou. Descriu eixa experiència com respirar. Assegura que ha sigut del millor que li ha passat i una de les vivències que més ha gaudit en esta nova etapa, perquè simbolitza la seua capacitat per a reprendre activitats que semblaven impossibles després de l’amputació.
La Carla d’ara manté molts trets de la d’abans, però identifica un canvi profund en la seua manera d’estar en el món. Considera que no ha canviat tant en la seua personalitat, encara que ara es percep menys egoista, aprofita més el temps i valora més tot allò que pot tindre, sense centrar-se tant en el que ha perdut o en el que ja no pot fer.
Pensa que, per a qualsevol persona que passe per una experiència similar, és fonamental saber parar, analitzar i conéixer-se. Defén la importància de no invalidar els propis sentiments i d’aprendre a posar-los nom i cognom, reconeixent el dolor però sense regodearse en ell. Es tracta, explica, d’aprendre a viure amb les circumstàncies que vagen arribant, perquè al final la vida és això, un moment que convé aprofitar.
En eixa línia, Carla s’ha proposat reprendre els projectes que la sèpsia va interrompre. Està intentant traure’s de nou el permís de conduir, estudia per a la prova d’accés a l’advocacia que realitzarà al juny i prepara l’obertura del seu propi despatx com a advocada al setembre. Són objectius que, com ella mateixa subratlla, formen part de la vida de qualsevol persona de la seua edat. Per això insistix en el seu missatge: toca viure, que per a això som ací.
