Al llarg de la història, el popular mite de Cassandra ha servit de metàfora per a fenòmens psicològics i socials diferents. Remet essencialment a la descreença o al silenciament que duen a terme instàncies o figures dominants d’alguns elements que tradicionalment s’han vinculat al gènere femení. Aquests aspectes femenins que queden invisibilitzats, entre altres, són la imaginació, la creativitat i la intuïció.
Aquest fenomen pel qual s’eclipsen les habilitats que solen vincular-se amb la feminitat ha rebut algunes vegades la denominació de «complex de Cassandra».
La princesa de Troia, Cassandra
El mite de Cassandra apareix recollit a la cèlebre Ilíada d’Homer i narra la història de la jove princesa troiana, molt i molt bella. Apol·lo, déu de la mesura, la lucidesa i la raó, estava enlluernat per la bellesa de la jove princesa, per la qual cosa va prometre-li que si accedia a ser la seva amant li conferiria el do de la profecia. Cassandra, que era la filla dels reis que governaven Troia, va accedir a obtenir el do però no va voler ser l’amant d’Apol·lo. El déu, molt ofès, la va maleir per tal que les seves prediccions despertessin recels, desconfiança i no es tinguessin en compte, encara que fossin encertades.
Com que Cassandra no era capaç d’eludir ni de canviar tot allò que preveia que passaria —com ara la caiguda de la ciutat de Troia i fins i tot la seva mort, entre altres—, les visions van acabar produint-li moltíssima frustració i dolor, a banda de fer que els demés l’estigmatitzessin i la marginessin.
Aquest mite posa de manifest el cantó més fosc del déu Apol·lo i ens mostra una situació que es produeix també a la societat moderna: la racionalitat que sol ser característica del patriarcat obvia les arrels matriarcals que té i, amb prepotència, es manifesta en una forma de misogínia que vincula el sexe femení amb les mancances, la feblesa i un caràcter que pot ser fàcilment explotat, dominat i, fins i tot, violentat.
La història de Cassandra fa palès com n’és, d’imprescindible, que els pensaments relacionats tradicionalment amb cada sexe siguin complementaris. Així, el pensament més lògic, lineal, quantitatiu, pragmàtic i analític —que sovint es vincula amb el sexe masculí— hauria de poder-se complementar amb el pensament del cor, més qualitatiu, sintètic, creatiu, receptiu i centrat en l’acolliment —que normalment s’ha vinculat al sexe femení.
