Un any després de la DANA que va colpejar València el 29 d’octubre, un programa d’acolliment extraordinari en ple centre de la ciutat continua sent el refugi de dones migrants que vivien en la zona zero. Són supervivents, però també se senten oblidades: encara necessiten suport per a reconstruir una vida marcada per la pèrdua i la precarietat.
La iniciativa, impulsada per una congregació vinculada als Jesuïtes, oferix un espai segur i solucions residencials a dones en alta vulnerabilitat. L’acompanyament no es limita a un sostre: es treballa el seu camí cap a l’autonomia amb suport social, orientació i seguiment pròxim perquè puguen estabilitzar-se després del colp de la catàstrofe.
Des de l’Àrea d’Hospitalitat del Servici Jesuïta a Migrants (SJM) a València expliquen que continuen atenent afectades de la DANA i que les necessitats més bàsiques persistixen. Es continuen repartint menjars diaris als qui no arriben a fi de mes i l’acompanyament és integral, perquè la DANA va agreujar una precarietat prèvia: moltes són dones racialitzades, sense xarxa familiar, amb càrregues al seu càrrec i amb enormes dificultats per a obrir-se pas en el mercat laboral.
Acompanyament que no cessa
El procés d’acolliment va arrancar amb la guerra d’Ucraïna i, després de la DANA i la crida al voluntariat del Col·legi Oficial de Treball Social de València, es va mantindre durant tot l’últim any per a atendre a damnificats. L’entitat del SJM va traslladar fins a València a persones —migrants i locals— que ja vivien en condicions molt precàries i ho havien perdut pràcticament tot, oferint una resposta immediata en forma d’allotjament segur i acompanyament personal.
Una barrera estructural condiciona l’eixida de l’emergència: l’accés a la vivenda, tant en la capital com en municipis de l’entorn. Sense una vivenda estable, la reconstrucció s’embossa; les estades s’allarguen més del que es preveu i l’autonomia es retarda. Per això el treball no sols és assistencial, també busca enfortir capacitats i planificar passos realistes per a recomençar amb estabilitat.
Històries de resiliència
Yolanda, de 57 anys, va passar de gestionar una llar d’acolliment en el seu Colòmbia natal a ser ella mateix acolliment. Cuidava a Paiporta a una dona major que va morir ofegada durant la DANA. Malgrat l’ajuda rebuda i d’haver pogut regularitzar la seua situació, el seu avanç ha sigut lent i no ha trobat una ocupació estable, encara que ja compta amb documentació. El seu testimoniatge resumix l’esperit d’este lloc: tornar a començar, traure fortalesa i fer-ho de nou.
La història de Carmen és especialment dura. El dia de la DANA es va veure obligada a separar-se del seu fill adolescent a Catarroja. En els primers dies no van poder comunicar-se i cap sabia si l’altre seguia amb vida. Ella no va tindre notícies fins que va saber que el seu fill havia arribat al Perú, però encara no han pogut retrobar-se.
Darrere de noms com Yolanda, Carmen, Alejandra, Khadija o Josselyn batega una mateixa realitat: la catàstrofe va multiplicar les dificultats dels qui ja vivien al límit. Entre els murs de la congregació se sostenen segones oportunitats amb un objectiu clar: passar de l’emergència a una vida digna i autònoma. El repte continua obert i requerix constància perquè estes dones no tornen a quedar en l’oblit.
