El València Basket afrontarà des d’este divendres la Final Four de l’Eurolliga a Atenes convertit en un dels grans protagonistes de la temporada. El club trau el cap a un somni llargament perseguit, impulsat per una identitat de joc sòlida i atractiva construïda de la mà del seu tècnic Pedro Martínez. L’equip arriba a esta fase final sense experiència prèvia en un escenari d’este nivell, però també sense una pressió desmesurada, en bona part perquè compta amb el pressupost més baix dels quatre aspirants al títol.
La condició de teòric tapat rebaixa les exigències externes i permet al conjunt taronja centrar-se en el seu bàsquet. Este context convertix el repte en una oportunitat: el València pot competir sense l’obligació històrica que pesa sobre altres potències europees, alguna cosa que encaixa amb el caràcter atrevit que ha mostrat durant tot el curs.
Baixes i rotació a Atenes
Encara que el club va desplaçar a Atenes a setze jugadors, només tretze tenen opcions reals de participar en la Final Four. L’absència de Xabi López-Arostegui es dona per segura, ja que porta mesos fora per problemes musculars que li han impedit integrar-se en la dinàmica competitiva. A això se suma la quasi segura baixa de Josep Puerto, llastrat per un fort esquinç en el turmell esquerre patit en el tercer partit dels quarts de final davant el Panathinaikos, una lesió que limita seriosament la seua disponibilitat per a un torneig tan exigent.
En el cas d’Álvaro Cárdenas, jove base granadí incorporat recentment a la plantilla després de la seua cessió en el Peristeri, la seua situació és diferent: ni tan sols està inscrit en l’Eurolliga, per la qual cosa no podrà participar malgrat viatjar amb el grup. Esta circumstància reduïx les combinacions possibles en la direcció de joc i obliga el tècnic a ajustar encara més els rols en el perímetre.
Amb este escenari, Pedro Martínez haurà de realitzar un descarte tècnic en cada partit de la Final Four, una decisió que condicionarà la rotació en dols a vida o mort. Segons el vist durant la temporada, l’exterior Isaac Nogués i el pivot Yankuba Avenc partixen com a principals candidats a quedar-se fora en algunes trobades, una mostra de la competència interna per guanyar-se minuts en un moment clau del curs.
El tècnic català viu la seua segona campanya en la seua segona etapa al capdavant del València Basket, al qual ja va conduir en 2017 al seu únic títol de la Lliga Endesa. Des del seu retorn ha apostat per una filosofia molt definida: un joc ràpid, amb alt ritme i abundància de llançaments de tres punts, sustentat en un control ferri del rebot en les dos canastres. Esta combinació de velocitat, amenaça exterior i domini del tauler busca castigar els rivals abans que organitzen el seu defensa i reduir segones opcions del contrari.
Sobre eixa base, la plantilla ha fet un pas avant. La millora de jugadors que ja estaven en la 2024-25, com Jean Montero, Sergio De Larrea, Papi Badio, Josep Puerto, Jaime Pradilla i Nate Reuvers, ha sigut clau per a elevar el nivell competitiu. Molts d’ells han assumit més responsabilitat, han ampliat el seu impacte en els dos costats de la pista i han trobat el seu lloc en un sistema que premia la valentia i l’activitat sense descans.
L’arribada de reforços com Kameron Taylor, Omari Moore i Braxton Key ha permés polir eixe model de joc, afegint físic, versatilitat i punts des de diferents posicions. En paral·lel, Darius Thompson i Matt Costello aporten el pòsit d’experiència imprescindible en partits de màxima tensió, liderant moments calents i donant estabilitat en situacions límit. La mescla entre joventut en creixement i veterans acostumats a dols d’elit ha creat un grup equilibrat.
El València Basket va rubricar un brillant segon lloc en la fase regular de l’Eurolliga, una classificació que referenda el rendiment col·lectiu i la coherència del projecte. Pedro Martínez va atribuir eixe èxit a l’esforç i al lliurament dels seus jugadors, però també a un punt d’inconsciència competitiva. El tècnic va arribar a definir al seu equip amb una frase que resumix eixe caràcter atrevit: ‘Estan bojos, creuen que podem guanyar a tots’. Eixa mentalitat, lluny de ser un problema, s’ha convertit en un motor que impulsa al vestuari a no sentir-se inferior davant ningú.
La temporada també ha estat marcada per l’estrena del Roig Arena, la nova casa del club, on el València va conquistar la Supercopa com primer títol d’esta etapa. Este èxit inicial va reforçar la connexió amb l’afició i va servir com a demostració que el grup era capaç de respondre en moments de pressió. Al llarg del curs, el públic ha gaudit tant dels resultats com de l’estil de joc, la qual cosa ha generat una atmosfera d’il·lusió al voltant de l’equip.
Un nou desafiament contra els pronòstics
El punt culminant recent va arribar en els quarts de final, de nou davant el Panathinaikos, on el València Basket va aconseguir alguna cosa molt poc habitual en l’Eurolliga: remuntar un 0-2 en l’eliminatòria. Només s’havia aconseguit en una ocasió anterior en la història de la competició, la qual cosa dona dimensió a la gesta i reforça la idea que el conjunt taronja és capaç de sobreposar-se a situacions extremes.
Eixa remuntada alimenta la convicció que en un format tan curt com la Final Four tot és possible. Amb més d’un miler d’aficionats desplaçats a Atenes, l’equip se sentirà abrigallat lluny de casa, un suport que pot resultar determinant en partits decidits per detalls. Entre els seguidors destaca la presència de Juan Roig, màxim accionista del club, símbol del suport institucional a un projecte que ha anat creixent pas a pas.
El València ja sap el que és desafiar els pronòstics. En 1998 es va convertir en el primer equip a guanyar una Copa del Rei en l’edició del seu debut, una gesta que ningú ha tornat a repetir. Aquella sorpresa forma part de la memòria col·lectiva del club i servix de referència per al repte actual: competir sense complexos, aprofitar la seua identitat de joc i abraçar el seu paper de outsider per a intentar escriure a Atenes una de les pàgines més importants de la seua història.
