L’actriu i escriptora Elvira Mínguez ha consolidat la seua faceta literària amb L’educació del monstre, obra amb la qual ha obtingut el trenté Premi Primavera de Novel·la. Després de dècades de carrera al cinema i la televisió, l’autora confessa que s’ha adonat que vol contar històries també des de l’escriptura perquè considera que l’ésser humà intenta narrar-se i que la memòria és ací precisament per a fer-ho possible.
Esta és la seua segona novel·la, després de L’ombra de la terra, publicada en 2023, i arriba després de més de 30 anys de treball com a actriu i directora, amb títols destacats com a Dies comptats, El sopar o Tapes, per la qual va rebre el Goya a millor actriu de repartiment en 2005. Ara trasllada eixa experiència en la construcció de personatges a un relat literari que s’endinsa en zones incòmodes: la por, la violència i la petjada que deixen sobre diverses generacions.
Una història sobre la por i la memòria
L’educació del monstre es presenta com una història sobre la por i la importància de reconstruir la memòria. A partir d’eixa base, la novel·la s’obri a altres temes que apareixen entrellaçats amb naturalitat: l’abandó, el sexe, les relacions familiars marcades pel silenci i el mode en què les ferides del passat condicionen la vida adulta sense que a vegades siguem plenament conscients.
El punt de partida és un record involuntari de Matilde, una mare de quaranta i escaig anys entregada al seu fill Hugo, de només cinc anys, a qui protegix de manera intensa i quasi instintiva. Eixe record inesperat actua com a detonant i espenta a la protagonista a preguntar-se per l’origen d’eixa sobreprotecció, una actitud que sembla excedir la preocupació habitual d’una mare i que l’obliga a mirar cap arrere.
A partir d’eixa clivella, el llibre conduïx al lector per tres línies i espais temporals que s’intercalen al llarg de la narració: l’Alemanya dels anys 60, el Valladolid de finals dels 70 i el Madrid de 2024. El muntatge altern d’estes tres èpoques reforça la idea que la memòria no és lineal, sinó que avança i retrocedix, i mostra com els fets d’una generació influïxen directament en la següent.
A l’Alemanya dels 60, la novel·la s’acosta a l’emigració espanyola de la mà de Águeda, mare de Matilde. Encara jove, Águeda marxa amb la seua família a un país desconegut a la recerca d’oportunitats, i acaba compartint sostre amb un home i el seu fill adolescent. Eixe xic silenciós, que aprén massa prompte el llenguatge de la humiliació, encarna les conseqüències més íntimes de la violència quotidiana, la que s’instal·la en el domèstic i no sempre deixa marques visibles.
El relat es desplaça després al Valladolid de finals dels 70, on la infància de Matilde transcorre en una ciutat esglaiada per una sèrie de segrestos i violacions de xiquetes. Mentres la por s’estén, un silenci ominós s’instal·la en les famílies, que preferixen no parlar del que ocorre encara que tots sàpien que una cosa terrible està passant. En eixe entorn se situa el col·legi de la protagonista, dirigit per la germana Oblit, figura que simbolitza una autoritat rígida i una educació marcada per la repressió, on el castic i la culpa conviuen amb la necessitat de protecció.
Finalment, el Madrid de 2024 mostra a Matilde ja adulta, convertida en mare i atrapada entre el que recorda i el que ha preferit oblidar. La seua manera de cuidar a Hugo, tan bolcada i sobreprotectora, s’entén a la llum d’eixos episodis passats. La novel·la planteja així com la por infantil no desapareix del tot, sinó que es transforma i reapareix en les decisions que es prenen de majors, moltes vegades amb la intenció d’evitar que els fills patisquen el que un mateix va viure.
L’educació del monstre és, en essència, una reflexió sobre com es construïx la violència, com la por es transmet de generació en generació i com tots, a vegades sense saber-ho, participem en la creació del depredador. L’obra suggerix que el monstre no sorgix del no-res, sinó d’un entramat de silencis, abusos normalitzats i responsabilitats compartides que s’arrosseguen en el temps.
La importància de la memòria
Abans d’arreplegar el Premi Primavera, Elvira Mínguez explica que s’ha adonat que vol contar històries perquè les persones necessiten una identitat i necessiten el passat per a saber què són i poder narrar-se. En la seua opinió, eixa necessitat de relat propi és universal i adopta moltes formes: hi ha qui escriu, qui actua, qui recorda en veu alta o qui compartix històries en el seu entorn quotidià.
Per a Mínguez, totes les escriptures són terapèutiques, ja que a través d’elles un aconseguix narrar-se a si mateix i col·locar coses. No obstant això, assegura que en esta novel·la no ha sentit dolor en escriure, encara que partisca d’un record involuntari seu. Explica que al final del dia plega, es va a la seua casa, posa la llavadora i baixa al gos, subratllant que, malgrat la duresa del que compte, manté una distància saludable que li permet seguir amb la seua vida diària.
L’autora sosté que tothom porta un monstre dins i afirma que tots els éssers humans, per defecte, tenen tara. Com a exemple, esmenta el moment actual, en el qual, segons diu, ens han caigut una sèrie de fulanos tremends, i cita a Donald Trump, recordant que l’han votat 70 milions de persones, o a Benjamín Netanyahu. Amb estes referències, enllaça la idea del monstre íntim amb els líders que concentren i amplifiquen tensions socials i polítiques, i que no podrien existir sense el suport de milions de persones.
Els seus personatges tracten d’analitzar, veure i enfrontar-se a eixos monstres interns, cada un a la seua manera. D’esta manera, la novel·la no sols se centra en el mal provocat per la violència, sinó també en la possibilitat de reconéixer-lo i posar-li nom, un pas necessari per a trencar la cadena que la reproduïx.
Amb més de tres dècades de trajectòria al cinema, Mínguez creu que la seua experiència com a actriu, escrivint i completant personatges o analitzant guions, l’ha portada fins a este punt. Considera que tot eixe treball previ li ha donat ferramentes per a construir personatges literaris complexos, capaços de sostindre una història en diversos temps i escenaris. Així i tot, no sent que amb l’escriptura s’expose més que en interpretar un paper, sinó que el viu com una cosa diferent, sense més.
Mai havia tingut critiques tan dolentes com amb Vida gossa
Preguntada per l’èxit de la sèrie Vida gossa, en la qual compartix repartiment amb Fernando Tejero, Jordi Sánchez i Carlos Areces, Mínguez agraïx el terme perquè, segons afirma, els han estomacat obertament. Reconeix que mai havia tingut crítiques tan dolentes en res del que ha fet, la qual cosa convertix este projecte en una experiència nova també des del punt de vista de la recepció del públic i la crítica.
Malgrat això, sosté que tractarà de traure el bo i aprendre de la situació. Recorda que com a actriu ha estat encasellada en personatges durs, forts, dones que aguanten i persistixen, i destaca que en este moment ha tingut l’oportunitat de fer alguna cosa de comèdia i l’ha aprofitada. Eixa incursió en un registre distint conviu ara amb la seua aposta per la literatura, on aprofundix en la por, la memòria i els monstres que habiten en cada persona.
