Banda Indefinida és l’aposta d’un grup reduït de docents que volien donar suport a la vaga indefinida del professorat a València sumant la seua afició a la música a les reivindicacions laborals. De la idea inicial d’ajuntar-se uns quants músics per a fer-ho bé va nàixer l’anomenada Banda Indefinida, una agrupació que ha donat banda sonora a les protestes des del primer dia i que els seus integrants descriuen ja com una experiència quasi terapèutica.
Del WhatsApp a una banda de més de 500
El que va començar com un senzill grup de WhatsApp amb unes vint persones el dilluns 11 de maig es va transformar en pocs dies en una formació musical de més de 500 integrants arribats de València, Alacant i Castelló. La seua gran estrena va ser la multitudinària manifestació del 15 de maig, on l’impacte visual i sonor de la banda va consolidar la seua presència en la vaga i va reforçar l’ànim dels qui portaven dies mobilitzant-se.
Organitzar a centenars de músics en tan poc temps no va ser senzill. La nit del dimecres 13 de maig es va allargar durant hores per a repartir als participants per cordes i per particions. Finalment es van articular quatre grans grups de músics, diferenciats per colors, la qual cosa va facilitar la coordinació al carrer. En una d’eixes particions, una docent percussionista va comptar amb l’ajuda d’un director procedent d’Alacant, imprescindible per a conduir als qui no tenien experiència prèvia dirigint.
Xarxes de docents i música reivindicativa
Diversos professors i professores es van oferir de manera voluntària per a sostindre l’organització de la banda, des de la logística fins als arranjaments musicals. Entre ells es troben docents que habitualment es dediquen a estils com el jazz, però que han decidit aparcar per un moment els seus projectes personals per a reforçar la protesta educativa. Molts coincidixen que, sense esta iniciativa, mai s’haurien conegut, i destaquen el vincle que s’ha generat entre persones de centres i comarques diferents.
En parlar de la Banda Indefinida, els seus integrants enumeren a nombrosos companys que han tret els instruments de les aules de música per a convertir les partitures en una forma directa de reivindicació. Hi ha els qui s’han encarregat de coordinar una gran batucada, uns altres que han aportat la sonoritat tradicional de la dolçaina i el tabalet, i molts més que han contribuït amb els seus instruments de vent i percussió habituals en xarangues i bandes populars.
Els seus impulsors expliquen que, més que una banda a l’ús, es consideren una assemblea de músics per l’ educació pública. Subratllen que, en la majoria dels casos, no són docents de música ni professionals del sector, sinó professors i mestres de diferents especialitats als qui els agrada tocar algun instrument. Varis acumulen anys d’experiència en xarangues locals, i ara han posat eixe bagatge al servici de la defensa de l’educació pública.
En estos dies de mobilització, nombrosos companys els han traslladat que la música els dona energia i els ajuda a suportar una vaga que es prolonga en el temps. Molts definixen el seu paper com a terapèutic, perquè les melodies compartides i el bon ambient han servit per a alleujar la tensió, afavorir la unió del col·lectiu i sostindre l’ànim en moments de cansament. Els propis músics es pregunten com és possible que, en tot just dos setmanes de conéixer-se, hagen aconseguit tanta complicitat i ganes d’insuflar ànims a la resta de la comunitat educativa.
Una presència habitual en la vaga
La presència de la banda en concentracions, marxes i protestes s’ha tornat ja habitual. No hi ha cita de la vaga indefinida del professorat sense música, la qual cosa evidencia l’estreta relació de València amb les bandes i les xarangues. En molts instituts és possible muntar una o diverses formacions amb el propi alumnat i el professorat, i els participants assenyalen que el perfil dels músics sol ser especialment compromés amb les causes socials i comunitàries.
La intenció dels qui integren la Banda Indefinida és fer soroll i alçar l’esperit enfront del desgast de tants dies d’atur. Definixen el procés com a llarg, injust i trist, però subratllen que, gràcies a la música, han trobat una verdadera colla amb la qual compartir tant la protesta com els moments de convivència. Entre assajos, actuacions i desplaçaments, s’ha teixit una xarxa de suport mutu que reforça la dimensió col·lectiva de la vaga.
El repertori també s’ha adaptat a les demandes del professorat. Peces tan recognoscibles com Mater Pixa, Amparito Roca o Mari Carmen s’han transformat en himnes per a exigir la reducció de les ràtios a les aules, millores en les plantilles o la recuperació del poder adquisitiu perdut. Centenars de músics han dedicat hores a treballar nous arranjaments i a compondre lletres específiques per a estes melodies populars, de manera que qualsevol puga taral·larejar-les i sumar-se als càntics reivindicatius.
Plans de futur i objectius
Si bé encara no tenen clar què ocorrerà el pròxim curs, els integrants de la banda coincidixen que l’experiència no es detindrà amb la finalitat de la vaga. Planegen convocar una assemblea quan la situació es calme per a debatre un nom definitiu, ja que actualment conviuen diverses denominacions informals. L’important per a ells no és tant l’etiqueta com consolidar un espai estable de coordinació.
Entre els objectius que es marquen figura mantindre viva la defensa d’una educació pública de qualitat i en valencià. Per a això volen impulsar un moviment organitzatiu que vaja més enllà de les protestes immediates i organitzar concerts benèfics amb els quals nodrir la caixa de resistència dels qui seguixen en vaga. El seu compromís passa per continuar tocant sense cobrar, sempre en nom de l’ensenyança pública i de les condicions dignes per al professorat i l’alumnat.
