Un equip internacional liderat per la Universitat de València (UV) ha determinat que el Nen del Cerro El Plomo, trobat en 1954 a més de 5.400 metres d’altitud prop de Santiago de Xile, no va morir per hipotèrmia sinó en un sacrifici ritual de la cerimònia inca de la Capacocha, segons un estudi publicat a la revista Science Advances.
Des del seu descobriment, la comunitat científica havia atribuït la mort del xiquet a una hipotèrmia produïda durant una cerimònia de culte de gran altitud. Esta explicació s’havia mantingut durant dècades com la hipòtesi principal sobre les circumstàncies de la seua mort.
Ara, les noves proves obtingudes mitjançant tomografia computada i anàlisi forense han permés identificar evidències compatibles amb un trauma cranial. Segons l’equip investigador, este traumatisme s’ha produït en el context d’un sacrifici ritual vinculat directament a la Capacocha.
La Capacocha era una de les cerimònies més rellevants del Tawantinsuyu, el nom en quítxua de l’Imperi inca. En estos rituals, les autoritats seleccionaven xiquets, xiquetes i dones jóvens per a oferir-los a les muntanyes sagrades, anomenades apus.
Estos sacrificis formaven part d’un procés complex que unia religió, poder polític, peregrinatge i expansió imperial. Les ofrenes reforçaven l’autoritat de l’Estat inca i buscaven garantir l’harmonia amb les divinitats andines.
El Nen del Cerro El Plomo és el cos liofilitzat de manera natural d’un xiquet d’uns huit anys. Els seus restes es conserven actualment al Museo Nacional de Historia Natural de Chile, que els considera un dels seus béns patrimonials més singulars.
La investigació està liderada per Verónica Silva Pinto, investigadora doctoral del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la UV, i per Domingo C. Salazar-García, professor titular del mateix departament i director de la tesi de Silva.
L’equip ha reconstruït peregrinatges rituals que s’allargaven durant diversos mesos abans del sacrifici. D’esta manera, ha demostrat que la Capacocha no era només una cerimònia puntual de muntanya, sinó un procés ritual estatal de llarga duració.
Segons els autors, este procés estava íntimament relacionat amb l’expansió política i simbòlica del Tawantinsuyu en els Andes meridionals. Les rutes, parades i ritus formaven part d’una estratègia organitzada des del poder central inca.
Verónica Silva ha assenyalat que l’estudi ha permés tornar a mirar contextos patrimonials de gran importància amb una altra perspectiva. Segons explica, s’han utilitzat noves preguntes, tecnologies avançades i criteris ètics actuals de conservació.
En el cas concret del Nen del Cerro El Plomo, Silva destaca que ‘la evidència ens va portar a revisar una interpretació sostinguda durant dècades i a proposar una explicació distinta sobre les circumstàncies de la seua mort’.
Reavaluació del cas de Cerro Esmeralda
L’article també analitza de nou el conegut cas de Cerro Esmeralda, un altre context ritual inca a Xile. En este lloc s’havien trobat dos jóvens, i investigacions prèvies havien plantejat que havien mort per estrangulació.
No obstant això, l’equip ha revisat estes conclusions a partir de noves proves. Les marques observades al coll d’estes jóvens són, segons l’estudi, més compatibles amb una compressió produïda per tèxtils o peces de roba.
La tomografia computada ha mostrat que els ossos hioides es mantenien preservats, en posició anatòmica i sense fractures ni desplaçaments. Estos detalls anatòmics qüestionen la hipòtesi d’una mort per estrangulació directa.
Al mateix temps, els investigadors reconeixen que no poden establir de manera concloent la causa exacta de la mort d’estes jóvens. Assenyalen que s’han produït alteracions després del hallatge, com autòpsies i pèrdua d’algunes estructures anatòmiques.
L’estudi ha integrat una àmplia varietat de disciplines i tècniques científiques. Entre elles hi ha la tomografia computada, l’anàlisi bioantropològic i forense, la dermatologia i la histologia.
A més, l’equip ha utilitzat modelament biomecànic i anàlisi d’elements finits per a comprendre millor els possibles traumes. També ha aplicat estudis d’isòtops estables i datació radiocarbònica per a precisar cronologies i moviments.
Per a Domingo C. Salazar-García, un dels principals avanços de la investigació és l’ús sistemàtic dels isòtops estables. Segons destaca, ‘els isòtops estables permeten accedir a informació molt fina sobre la vida de les persones en el passat, especialment sobre dieta, mobilitat i canvis ocorreguts durant els últims mesos de vida’.
Així, els patrons isotòpics han ajudat a reconstruir l’alimentació i els desplaçaments previs al sacrifici. Esta informació aporta una imatge més completa de com es preparaven i vivien les víctimes en el marc d’estos rituals estatals.
La recerca ha comptat amb un ampli suport institucional i econòmic. A més de la Universitat de València, ha sigut finançada pel Fondo de Apoyo a la Investigación Patrimonial (FAIP) del Servicio Nacional del Patrimonio Cultural de Chile, a través del Museo Nacional de Historia Natural.
El projecte també ha tingut la col·laboració científica de diverses institucions nacionals i internacionals. Entre elles destaquen la Clínica Alemana de Santiago, el Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology, a Alemanya, i la University of Bradford, al Regne Unit.
Gràcies a esta col·laboració multidisciplinària, l’estudi ha pogut combinar tecnologia mèdica avançada, arqueologia i anàlisi químic. El resultat és una revisió profunda i actualitzada d’alguns dels casos més emblemàtics de sacrifici humà inca als Andes.
