Un any després de la riuada del 29 d’octubre, la vivenda de Mari Carmen a Paiporta ja està reconstruïda. Les parets van resistir i els treballs han retornat l’estructura i la distribució, però la llar seguix sense calor: la riuada va arrasar els records i el buit pes més que la pintura nova.
Aquell episodi va deixar 229 víctimes mortals, milers de damnificats i una part de la província de València devastada. A Paiporta, en plena zona zero, es van registrar 46 morts i altres deu veïns van perdre la vida en municipis pròxims per les riuades. A la casa de Mari Carmen, l’aigua va aconseguir dos metres i es va emportar mobles, fotos i objectes quotidians; en tornar només quedaven les parets.
Mari Carmen relata que no se senten estranys en la vivenda, però encara no la reconeixen com a llar. La reconstrucció avança, encara que a poc a poc, i encara queda pols en racons que recorden el fang. Van triar mantindre la mateixa distribució per a orientar-se amb els ulls tancats, tractant de reconstruir no sols estades, sinó rutines. No obstant això, l’absència de records deixa els espais nus: no hi ha fotos que conten la història familiar ni objectes que ancoren la memòria.
Una ferida que no tanca
El dolor per la pèrdua de la seua tia i per tot el perdut continua supurant. Mari Carmen explica que l’emocional no està curat i que la reparació material no esborra les marques. Una clivella a dos metres del sòl, just a l’altura que va aconseguir l’aigua, va reaparéixer malgrat la reforma i funciona com un recordatori físic de la inundació. Eixa línia en la paret concentra la por i la tristesa d’aquells dies i dificulta passar pàgina.
La família es va plantejar marxar-se de Paiporta. La inclinació va poder més, de moment: són les seues arrels, la casa dels seus avis, el lloc on va nàixer. Però el dubte persistix. Els inquieta que una altra dana arribe en quatre o cinc anys i ja no tinguen forces per a començar de nou. Eixa incertesa s’ha instal·lat en la vida diària, com una ombra que condiciona decisions i plans.
Por al fet que es repetisca
A la fi de setembre, amb la dana Alice i l’avís És-Alert, la família va activar el seu protocol: van buidar calaixos, van pujar cadires a la taula i xicotets electrodomèstics a la placa de cocció, van col·locar una barrera a la porta i van buidar tot el que estava a mig metre del sòl. Finalment no va ploure tant, però la reacció immediata evidència que viuen en alerta. La imatge de la casa elevada, llista per a resistir, mostra un aprenentatge forçat per l’experiència i la sensació de tindre una espasa de Dàmocles sobre el cap.
L’impacte emocional seguix present. Encara se senten tan perduts com en els primers dies, amb l’esglai incrustat en el cos. Confien que el temps els permeta anar recuperant serenitat i que, a poc a poc, les noves rutines vagen omplint de vida les estades. La família se sosté com un engranatge: quan un flaqueja, un altre presa el relleu, i eixa cohesió ha sigut el seu principal refugi.
Sobre les responsabilitats, Mari Carmen expressa indignació i demanda respostes en tots els nivells. Qualifica d’injustícia el succeït i es pregunta com s’ha pogut normalitzar el silenci davant una tragèdia que va deixar tantes pèrdues. A un any, la casa està en peu, però el dol i la por recorden que reconstruir parets és només el primer pas per a tornar a habitar una llar.
