El que hui considerem avantguarda —vaquers trencats, pírcings, cotilles o jupes— té antecedents clars a l’Europa de fa segles. El llibre Història de la indumentària espanyola, de Consuelo Sanz de Bremond, recorre des de l’Edat mitjana fins al segle XX per a mostrar com la moda canvia de forma, però manté funcions socials: classifica, comunica i desafia normes. L’obra també desmunta tòpics, com la suposada austeritat perpètua d’Isabel la Catòlica o la idea d’una cort de Felip II exclusivament lúgubre.
Més enllà del gust, la roba organitza jerarquies i pertinences. En l’etiqueta històrica, el teixit, el tall o el color eren un llenguatge de classe, gremi o estat civil. D’ací ve que cada ona de canvi generara resistències morals: quan una peça altera el que s’espera d’un cos, la societat discutix el seu sentit i el seu lloc.
Antecedents que hui semblen moderns
Els vaquers trencats dels 90 tenen un espill directe en el segle XV: llavors es practicaven corts en mangues de gipons i en calces masculines, una moda d’origen italià que deixava veure la tela interior, usualment d’un altre color. L’esquinçat no era descuit, sinó exhibició calculada de capes i contrastos, un gest de riquesa i de gust per l’excés.
El terme bragues figura documentat ja en el segle XII per a nomenar una peça interior masculina. Només en el segle XX va passar a associar-se de manera estable al vestuari femení. El canvi il·lustra fins a quin punt els significats de les paraules —i de les peces— es mouen amb els costums.
La popular jupa cheli tampoc és una ocurrència recent. Va nàixer en el segle XVII com a peça semiinterior ajustada i va anar mutant fins a desembocar en el jupetí del XIX. El seu rastre arriba hui a caçadores i jupetins estructurats, prova que la sastrería adapta siluetes antigues a usos contemporanis sense perdre el seu ADN.
En el segle XVI es mirava amb recel als hòmens que s’afaitaven o usaven cosmètics. Un segle després, i ja en el XIX, les crítiques també van apuntar a hòmens que empraven joies i cotilles, mentres que moltes dones del XVIII pugnaven per deslliurar-se d’esta peça rígida. El debat sobre què és o no masculí i femení ha acompanyat sempre a la moda, perquè el cos vestit és un camp de negociació cultural.
Pírcings, braguetas i els pantalons femenins
Els pírcings no són patrimoni del present. María de Portugal va arribar a lluir cinc pendents en una sola orella, i en retrats d’Isabel Clara Eugenia es veu un cordó d’or que travessa diversos forats. Més que transgressió gratuïta, era demostració de rang, accés a joieria i control del propi adorn, una cosa molt recognoscible en els usos actuals.
La incorporació de la jaqueta —jaqueta curta— i del gipó en el XV va deixar a la vista les calces ajustades. Els genitals es cobrien amb una bragueta prominent que alguns realçaven amb farciments per a subratllar virilitat. Igual que hui hi ha siluetes o logos hiperbòlics, aquella bragueta era un emblema performatiu de poder.
Un dels girs més visibles va arribar a mitjan segle XX amb l’entrada dels pantalons en l’armari femení. A Europa i els Estats Units es va normalitzar abans que a Espanya, on la seua imatge va quedar associada a les milicianes de la Guerra Civil. A la fi dels 50, el dissenyador Josep Ferré va impulsar el vestit pantalons i va aconseguir que moltes dones de més edat ho adoptaren, senyal que la peça començava a llegir-se com a opció formal, còmoda i legítima.
El llibre també neta malentesos biogràfics. Isabel la Catòlica no va abandonar el lavabo; la màxima de no mudar camisa s’atribuïx en realitat a Isabel Clara Eugenia durant el setge de Ostende. Tampoc la reina de Castella va vestir sempre amb sobrietat extrema: els seus escots i la saya amb botxins, que deixava veure els peus, inquietaven al seu confessor. Estos exemples recorden que les etiquetes cortesanes van ser més diverses i dinàmiques del que dicta la llegenda.
Mirar arrere no servix per a dir que tot és igual, sinó per a entendre el perquè de les repeticions. Les peces viatgen de funció i de gènere, i cada retorn porta un sentit nou. La història de la moda mostra que cada tendència és, en el fons, una xicoteta revolució social feta teixit i costura.
