Un informe de la Cambra València advertix que, si no es prenen mesures urgents, la província arrossegarà fins a 2030 un dèficit de 133.340 vivendes per a atendre la demanda. La via més realista per a alleujar la pressió és organitzar el creixement en l’àrea metropolitana amb bons enllaços de transport, de manera que la capital no assumisca sola el desequilibri entre oferta i demanda. En cas contrari, els preus seguiran tensionados i l’accés a la vivenda serà cada vegada més difícil per a les llars mitjanes i jóvens.
El document identifica frens a l’oferta com l’encariment de materials, mà d’obra i sòl, l’enduriment de la normativa tècnica i la lentitud burocràtica. Al mateix temps, creix la demanda per l’augment de població, l’empenyiment del turisme i una major esperança de vida. Esta combinació encarix la compra i el lloguer i reduïx la rotació de vivendes, especialment en la capital, on el sòl disponible és escàs.
La institució proposa ampliar el sòl urbanitzable, ajustar el marc regulador per a no bloquejar l’edificació, reduir tributs i gravàmens vinculats a la vivenda i dissenyar un desenrotllament residencial coordinat en l’àrea metropolitana, recolzat en transport públic ràpid i eficient que connecte barris i municipis amb els principals pols d’ocupació.
Estratègia metropolitana
Construir molt més dins de la ciutat és inviable per límits físics i ambientals. Les operacions pendents en Parc Central, El Grau i Benimaclet sumen entre 8.000 i 10.000 vivendes, clarament insuficients enfront del dèficit previst. Cap al nord, l’horta protegida impedix créixer; cap al sud, l’entorn del nou llit del Túria i el parc natural de l’Albufera restringixen noves expansions, i després de la dana del 29 d’octubre només seria possible actuar quan existisquen noves infraestructures hidràuliques que garantisquen la seguretat.
El creixement ha d’orientar-se a l’eix nord-oest, per la Pista d’Ademuz, i de forma més limitada cap al sud-oest, en direcció a Torrent. A curt termini, es planteja promoure entre 15.000 i 20.000 vivendes en l’àrea metropolitana, sempre amb xarxes de transport d’alta competitivitat. A més, elevar la densitat a 120-140 vivendes per hectàrea permetria sumar al voltant de 25.000 noves unitats, amb un model compacte i ben connectat. En àrees metropolitanes europees madures és habitual residir a 10-12 quilòmetres de la capital amb una estació de metro pròxima, la qual cosa facilita la mobilitat diària.
El preu del sòl decidix
La clau per a abaratir la vivenda està en el sòl. Construir una vivenda tipus de 85 metres quadrats costa entorn de 115.000 euros i urbanitzar carrers i zones verdes afig uns 6.000 euros. Si en el mercat es demanen prop de 300.000 euros per unitat, la diferència la marca el cost del sòl, on existix marge per a baixar el preu final si s’apliquen polítiques actives de disponibilitat i gestió.
L’informe proposa operacions de major escala, autèntiques xicotetes ciutats noves i autosuficients en lloc de microactuacions disperses. Es tractaria de desenrotllaments a partir de 6.000 vivendes, impulsats amb col·laboració públic-privada, que permeten economies d’escala i dotacions completes des de l’inici. Per a això, fa falta transformar sòl a urbanitzable amb rapidesa, regles clares i predictibles, tràmits àgils i una fiscalitat que no frene l’arrancada de projectes. Integrar el transport públic i els servicis bàsics des de la planificació garantirà barris funcionals i atractius per a viure.
Sense decisions ràpides, el desfasament de 133.340 vivendes s’ampliarà a mesura que la demanda continue creixent, amb més pressió sobre els lloguers, expulsió de població a les perifèries i temps de desplaçament majors. Amb un enfocament metropolità i polítiques de sòl efectives, la província podria absorbir la demanda sense comprometre l’horta ni l’Albufera, distribuint el creixement de forma equilibrada i sostenible.
