Les últimes paraules que sempre ressonen en el Saló de Corts del Palau de la Generalitat per a tancar l’acte institucional del Nou d’Octubre no es pronuncien, es canten: “Vixca, Vixca, Vixca”. Així va concloure Maximiliano Thous, de pròpia mà, l’últim vers de l’Himne de l’Exposició que el mestre José Serrano va compondre en 1909. Enguany, el Nou d’Octubre ve marcat –a més de per la tragèdia que vam patir amb les riuades de l’any passat– per la commemoració del centenari de l’aprovació de la peça com a Himne Regional pels ajuntaments d’Alacant, Castelló i València.
Encara que va ser creat per a un esdeveniment concret, els valencians van adoptar l’Himne com a part de la seua identitat col·lectiva molt abans que una llei el consagrara oficialment. A diferència d’uns altres que van nàixer de conflictes, el valencià va sorgir de la voluntat d’un poble de mostrar al món el seu art, la seua ciència i la seua capacitat per al progrés. Per això és un himne que no va contra ningú, sinó a favor de tots, i que parla d’història comuna, treball, progrés, naturalesa, llibertat, futur i pau.
L’himne mostra què hem sigut, enaltix què som i inspira què volem ser. Ací residix el secret de la seua popularitat. Les seues notes i paraules ens han acompanyat en moments dolços i també en els més amargs, com els viscuts fa quasi un any, quan la pitjor catàstrofe natural de la història recent d’Espanya va colpejar la nostra terra.
Per això, este Nou d’Octubre rendim homenatge i recordem amb emoció les víctimes de les riuades de l’any passat, renovem els nostres condols i respecte a les seues famílies i reforcem el nostre compromís de solidaritat per als afectats i damnificats, pels qui continuem treballant incansablement per a la seua recuperació material i emocional.
La magnitud de la tragèdia no té precedents. Tampoc els va tindre la resposta solidària que vam rebre de tot el poble espanyol. Per això, enguany atorguem l’Alta Distinció a les comunitatsautònomes i la Distinció de la Generalitat a la solidaritat mostrada amb els valencians que van patir la riuada, amb mencions a dotzenes de persones, institucions i empreses com a mostra d’agraïment per l’ajuda rebuda. Estos reconeixements són també una mirada cap a l’esperança i la capacitat del poble valencià, que s’alça de la mà de la resta d’Espanya per a reconstruir tot el que hem perdut i per a previndre catàstrofes futures.
Seria impossible enumerar totes les mostres de solidaritat que vam rebre. Van ser molts els quevan portar el seu compromís més enllà del deure i van demostrar un esperit fraternal que va omplir els cors de tota Espanya, mentres la Generalitat assumia el major repte de la seua història.
Un repte que hem dut a terme amb recursos propis i que involucra tots els departaments de la Generalitat. Un esforç que s’ha centrat en les víctimes, les seues famílies, els afectats, autònoms i empreses damnificades. També s’han reconstruït infraestructures essencials com el metro, carreteres, depuradores, centres de salut i educatius.
Mai abans la Generalitat havia realitzat un desplegament semblant de recursos econòmics i de gestió. La tasca encara no ha conclòs, continuem treballant perquè la recuperació no es detinga i perquè els plans dissenyats permeten previndre o mitigar emergències futures.
El Nou d’Octubre no és una efemèride més. És una realitat viva i festiva, present en els carrers dels nostres pobles i ciutats. És l’expressió d’una identitat construïda des de la col·laboració, no des del conflicte. Des del dret i no des del privilegi i que té en les nostres institucions d’autogovern –la Generalitat– la seua màxima expressió institucional i política.
Per això, el respecte i la lleialtat cap a elles no poden dependre de conjuntures passatgeres nid’interessos particulars. Les nostres institucions, com les nostres senyes d’identitat, pertanyen al poble valencià i són garantia d’estabilitat i defensa enfront de decisions que, objectivament, ens perjudiquen.
Enfortir l’estabilitat institucional requerix continuïtat i renovació. I per això, encara que el context no siga el més favorable, hem de mostrar unitat i alçar la mirada perquè les nostres institucions continuen generant la confiança que necessitem per a la recuperació i per a continuar avançant cap al futur.
És moment d’obrir camí, de demostrar que sabem acordar per a mantindre sa i fort el nostre autogovern. Que en el moment més complex, vam saber canviar el pas en nom de tots.
La recuperació després de les riuades és el major repte que enfronta la Generalitat, però no l’únic. De l’Administració autonòmica depén la prestació de servicis públics essencials com l’educació, la sanitat i l’atenció a la dependència. Servicis que definixen a una societat avançada i que han d’estar a l’altura del que mereixen els habitants d’Alacant, Castelló i València.
El benestar de cinc milions de persones és fonamental. Per això, continuaré reclamant un sistema de finançament just, basat en criteris objectius i no en privilegis. L’Estat autonòmic és el major èxit de la nostra història política i no ha de malmetre’s per decisions curtterministes i espúries.
No es pot garantir una atenció sanitària de qualitat ni un sistema educatiu eficaç sense els fons necessaris. Tampoc es pot atendre els més vulnerables si el deute del Govern en matèria de dependència se salda amb excuses i retards. No podem mantindre la competitivitat del nostre teixit productiu sense aigua per als nostres camps ni infraestructures estratègiques per a la nostra indústria. Tampoc podem continuar liderant sectors com el turisme si s’imposen traves o augments fiscals injustificats.
Fa dos anys i mig, la societat valenciana va expressar en les urnes la seua voluntat de canvi. I eixe canvi ja dona fruits. La Comunitat Valenciana continua creixent, continua sent terra d’oportunitats, amb una administració que oferix estabilitat, eficàcia i llibertat.
Estabilitat fiscal, eficàcia administrativa i llibertat per a emprendre, que propicien inversió i ocupació. Mai abans va haver tanta inversió ni tanta gent treballant. També hi ha estabilitat institucional, eficàcia en polítiques públiques i llibertat per a les famílies, per a decidir com educar els seus fills, per a reduir llistes d’espera, impulsar infraestructures, protegir el nostre patrimoni i fomentar la cultura, la ciència i l’esport.
Tots els Nou d’Octubre són especials, però este ho és encara més perquè, des del record, emoció i permanent homenatge per les víctimes, els damnificats i els afectats, ha de marcar l’inici d’un temps nou d’esperança i unitat.
