Un any després de la DANA que va assolar la província de València i zones d’Albacete i Conca, amb més de 220 morts, diversos guàrdies civils que van participar en els rescats relaten hores de treball sense descans, decisions preses al segon i una sensació comuna que els va marcar: la impotència de no poder salvar més vides malgrat l’esforç i el risc assumit.
Antonio, de la Patrulla de Reserva de Companyia de Paiporta, estava de franc el 29 d’octubre de 2024, però es va enfundar l’uniforme i es va activar en veure com l’aigua pujava en minuts: primer al genoll, després a la cintura i, poc després, al pit. Entre cotxes que s’estampaven contra fanals i senyals i conductors en xoc dins dels seus vehicles, es va obrir pas per a traure a un home al qual l’aigua li arribava quasi al coll. Resumix aquella vesprada amb una frase: ‘El baluern de l’aigua era eixordador‘. Admet que ‘ningú està preparat per a una catàstrofe de tal magnitud’ i que, encara que ‘eixim airosos perquè rescatem a molta gent’, va arribar un moment en què ‘ja no podia fer res’ i veia que ‘la gent se t’anava’. Eixe xoc entre el deure i els límits físics va quedar gravat com el més dur que ha viscut en servici.
David, destinat en la secció fiscal del port de València, també va arriscar la seua vida en una successió de rescats que encara recorda quasi minut a minut. Al costat d’un company, van traure dels seus cotxes a diverses persones, entre elles una dona embarassada, un home que no podia moure les cames per un ictus i un altre que acabava de rebre quimioteràpia. El concessionari d’Audi a Sedaví, arrasat per la inundació, va quedar convertit en refugi improvisat per als qui van aconseguir posar fora de perill. Després, molts els van escriure per a agrair-li-ho. ‘Amb això ens quedem’, diu, abans de recordar que, quan tot va passar, va haver d’afrontar també les destrosses en la seua pròpia família, amb vivendes negades i sense llum ni aigua durant dies.
Trànsit i rescates cos a cos
Luis, capità cap del Subsector de Trànsit a València, havia desplegat a tota la seua unitat davant la previsió de pluges, assumint que el trànsit es veuria molt afectat, especialment en l’A-7. Però la realitat va superar amb escreix l’escenari més pessimista. Sense mitjans suficients per a una tragèdia d’eixa grandària, van insistir en una mesura clau per a salvar vides: ‘El gran auxili que vam fer és dir-li a la gent que isquera del cotxe’. Molts conductors i ocupants, bloquejats pel xoc, van reaccionar en escoltar eixa instrucció. Va haver-hi rescats al límit, com en una pel·lícula d’acció, usant cables de grua per a traure a persones atrapades pel corrent. La pluja queia en vertical amb tanta força que diversos agents van descriure una ‘sensació d’ofec contínua’. La labor es va prolongar durant hores i, quan el nivell de l’aigua ho va permetre, van retirar prop de 3.000 vehicles per a buidar les vies i facilitar l’entrada d’emergències i servicis bàsics.
Rubén, cap de l’àrea de Muntanya de Granada, es va desplaçar amb el seu equip per a afrontar rescats tècnics en garatges negats i passadissos estrets, amb lliteres i material específic. La comunicació va fallar en els pitjors moments: sense transmissions ni telefonia, prioritzar avisos es va convertir en una carrera a cegues. ‘Llavors pensaves que podies haver sigut més útil en un altre lloc’, admet. El col·lapse era total i recórrer tres quilòmetres podia portar una hora per vies tallades o intransitables. Així i tot, defén que ‘es va fer millor del que es podia en eixes circumstàncies, gràcies a la voluntarietat, professionalitat i esperit de lliurament del personal’. Confessa la petjada que van deixar aquells dies: ‘Continues tenint l’estrés posttraumàtic d’haver vist tanta tragèdia, tanta necessitat’. I afig: ‘Vam fer jornades maratonianes i ningú va mirar el rellotge’; una experiència que ‘et deixa tocat, t’amoïna’ i alimenta la por al fet que es repetisca.
Bussos i gossos en la busca
El responsable dels 200 bussejadors del Grup d’Especialitats Subaquàtiques va coordinar busques de desapareguts en mar, rius, desembocadures i barrancs, però també en garatges i centres comercials negats. Els equips van entrar en aigües térboles, amb mescla de productes químics i aigües fecals, la qual cosa va provocar granellades i irritacions oculars a diversos agents. Van passar reconeixement mèdic i van continuar. Ell mateix va encadenar un mes sense lliurar, mantenint la concentració a base de rutina i disciplina, i va reconéixer en privat l’angoixa que li invadia en tornar a la seua habitació. Ho definix com ‘molt dur’. A més de rescats de persones vives i recuperació de cadàvers, per les seues competències com a Policia Judicial, van realitzar inspeccions oculars i informes per als jutjats.
Jorge, del Servici Cinológico i especialitzat en busca de cadàvers en grans àrees i submergits, va treballar amb huit gossos en la zona afectada fins al 25 d’abril. Sense ells, admet, no hauria sigut possible localitzar alguns cossos en zones inaccessibles o cobertes per llot. També rescata l’impuls anímic que va donar la ciutadania: ‘Veure tanta solidaritat et donava xutades d’energia’. Resumix així una vivència doblement exigent: ‘Ha sigut una experiència difícil, bastant dura, tant física o emocionalment. Però també ha sigut una experiència molt humana veure com la gent es va bolcar i es va mobilitzar, tant els autòctons com persones arribades des de molt lluny. Veure això ens donava xutades d’energia’. I conclou: ‘quan tot s’esfondra, ix el millor de la gent i les seues solidaritat’.
